Catalunya té Futur

Un altre espectre polític

2008-01-13T15:11:00.000+01:00

El blog Catalunya té futur ha estat silenciós durant els darrers tres mesos. Això ha estat així per respecte a les noves i interessants iniciatives polítiques que s’estaven produint en el país. D’una banda, s’ha materialitzat una plataforma crítica en el sí del republicanisme independentista que defensa un pacte de govern en què s’afavoreixi l’eix nacional i no pas l’eix ideològic; i de l’altra, s’ha endegat, des de l’oposició nacionalista, un procés ambiciós l’objectiu del qual és la recerca de complicitats sociopolítiques al voltant d’un nou concepte de catalanisme. Les dues iniciatives tenen en comú la consecució de la plena sobirania per a la nació catalana.

El silenci del blog ha estat, com dèiem, un silenci atent, il·lusionat i expectant a l’espera d’esdeveniments que permetessin pensar que les iniciatives abans esmentades encetarien un profitós debat polític. La realitat és que no s’ha produït cap novetat que fes tenir més confiança o esperança en els polítics implicats directa o indirectament en aquests processos, els quals semblen, tanmateix, maquillatges superficials o estratègies per a la consecució d’objectius personals o partidistes abans que seriosos esforços per trobar punts i camins coincidents que afavoreixin un nou projecte de futur pel nostre país. La veritat és que tot plegat fa pensar que estem davant d’un nou episodi de soroll mediàtic, que només serveix per a assegurar les cadires dels uns i dels altres i per mantenir la complicada teranyina de vincles confessats i inconfessables.

Mentre la iniciativa nacionalista del país segueixi fraccionant-se i les relacions entre voluntats properes es vegin subjectes a personalismes irreconciliables, el que estarà en joc és Catalunya com a nació amb personalitat pròpia i amb capacitat per decidir lliurement el seu futur.

Estem convençuts que els polítics que, en un rampell d’honestedat, demanen l’opinió de la ciutadania, ho fan la majoria de vegades amb l’esperança de sentir allò que volen sentir. Estem convençuts també que la nostra opinió decebrà a aquest polítics, les necessitats des quals mai les hem tingudes en compte des d’aquest blog. Per això, no ens pesa dir que les organitzacions polítiques de Catalunya tenen un llast més feixuc del que estan disposats a reconèixer.

Ens podem atrevir a fer un nou espectre polític català? Les tendències polítiques dels ciutadans de catalunya son molt més senzilles que el que ofereix l’espectre polític català massa enrebessat. Potser seria realista imaginar un col·lectiu fortament nacionalista amb un plantejament ideològic força comú pel futur de Catalunya. Un altre col·lectiu el forma la ideologia amb més identificació espanyolista que té la seva oferta diversificada amb el bipartidisme polític espanyol.

Proposem als nostres lectors que facin un càlcul de majories i minories amb aquest possible espectre polític català i vegin què és el que més ens convé com a país.

A la vegada, els invitem a reflexionar en la conveniència o no de jubilar prematurament alguns polítics que fan impossible, amb els seus personalismes la visió d’un espectre polític mes desemboirat i que estan visceralment impossibilitats per veure més enllà dels seus nassos –o dels seus interessos- per tal que els catalans puguem veure clarament el millor futur pel nostre país.

Si Companys ens veiés

2007-09-16T17:23:00.000+02:00

Fa poc més d'un any vàrem iniciar aquest blog amb el propòsit de fer públiques a la xarxa, com molts d'altres internautes, les nostres opinions y reflexions sobre allò que té a veure amb el present i el futur del nostre país. És hora d'agrair al grup fidel de lectors que segueixen la trajectòria d'aquest blog el seu suport i la seva comprensió. Per respecte a ells i a les nostres idees hem procurat ser curosos amb el to i la forma i hem intentat que l'accent es trobés allà on havia de ser, és a dir, en la esperança de que aquesta nació trobi al capdavant de les seves aspiracions a les dones i als homes que mereix.

Des de fa unes quantes setmanes Catalunya viu, segons tots els mitjans de comunicació, un debat intens sobre el seu futur. Polítics governants i opositors s'afanyen en parlar de refundacions ideològiques, referèndums d'autodeterminació, pactes, pluja fina o pluja grossa. Encara que els debats siguin imprescindibles en qualsevol societat democràticament sana, aquest sembla que podria quedar-se, tot plegat, en només un altre episodi pre-electoral, la conseqüència més immediata del qual és portar a la societat per l'etern camí de la confusió. Però també és cert que aquest debat ens permetrà saber qui defensarà allò que diu i, per tant, qui serà capaç d'encapçalar les aspiracions d'una societat farta de promeses incomplides.

I és que el votant, l'home del carrer, aquell que ha de patir apagades de llum, aeroports de fireta i trens tercermundistes, aquell que sap que Catalunya es, essencialment, una nació espoliada i governada - malauradament - per alguns companys de partit d'espoliadors, s'allunya cada vegada més dels interessos dels que no fan més que aparcar la resolució del greus i grans problemes quotidians i marejar la perdiu amb discussions innecessàries.

Aquest país mereix que algú amb la suficient autoritat moral recondueixi el debat, cridi a l'ordre als que no tenen clar què som, expliciti quines són les prioritats polítiques i socials, i sàpiga transmetre al conjunt del poble català la il·lusió per construir una nació independent amb un futur digne, pròsper i lliure. En resum, la nostra modesta opinió és que aquest país necessita un líder. Un líder com ho van ser el President Lluís Companys i el President Jordi Pujol, cadascú dels quals amb la seva manera de fer i les seves contradiccions.

Per a esdevenir aquest líder capaç d’aglutinar la nació catalana i portar-la pel camí del futur que mereix, cal que tingui la visió d’una nació lliure, justa i amb plena capacitat de desenvolupar-se. Això vol dir un líder que prioritzi l’eix nacionalista per sobre de les ideologies de partit. Catalunya ja va superant el debat ideològic i només podrà ser si es fonamenta en el convenciment que som una nació. El líder capaç d’aglutinar al seu entorn les diverses sensibilitats nacionalistes catalanes trobarà el suport electoral suficient per a impulsar les polítiques de desenvolupament que el país necessita i per a defensar les polítiques i decisions menys populars o populistes, però que també s’han d’afrontar. Cal un líder que entengui el país, hi cregui i es faci entendre sense retòrica estèril. És a dir un líder proper i assequible, que “pujoleigi”, i que a la vegada sigui contundent i inflexible en les qüestions fonamentals del país.

La situació actual en la que només es prenen les decisions fàcils i s’ajornen les difícils, sempre amb la visió posada en els interessos dels partits, no pot continuar. Catalunya necessita veure sorgir l’home o la dona capaç de fer veure els horitzons i jubilar la generació de polítics que només veuen i fan veure el rabiós present sense cap perspectiva de futur i ens volen fer creure que tot va bé i que no ens cal més del que tenim.

La celebració de l’11 de setembre de 1977 va fer prendre consciència col·lectiva de que tot era possible i que valia la pena l’esforç d’intentar aconseguir fer progressar Catalunya com a nació. La celebració d’aquest any, trenta anys més tard, ha estat la del conformisme, el cofoisme dels diferents partits i dels seus polítics que ja tenen els sous presents i la jubilació assegurada. En fi, de l’acceptació d’un anar fent sense ambició. No s’hi ha presentat cap desig ni cap plantejament seriós d’anar més enllà com a nació, no hi ha hagut propostes per tal d’afrontar els reptes inajornables que té Catalunya. No hi ha hagut visió d’una Catalunya amb majúscules.

En definitiva no hi ha hagut visió d’una nació lliure, justa i pròspera. Si Companys ens veies, quin desengany!!!

On son els líders?

2007-07-15T22:33:00.000+02:00

Tenim governants. Això sí. Els càrrecs estan ocupats, només faltaria, però tenim líders de veritat?

A Europa, durant la segona meitat del segle XX, hi ha hagut veritables líders que van ser capaços de reconstruir un continent després de la Segona Guerra Mundial.

A Espanya i a Catalunya la dictadura no va deixar aflorar els lideratges fins a la seva finalització i van ser aquests líders carismàtics i determinats els qui van fer possible una transició que, encara que amb molts clarobscurs, va reedificar la democràcia.

La generació d’aquests polítics amb lideratge clar ha donat pas a una altra generació que no té, ni de bon tros, les característiques suficients per a succeir dignament als seus antecessors, i tampoc per merèixer la confiança dels electors.

Les característiques d’un líder polític no son difícils de definir encara que és molt poc freqüent que es trobin totes juntes en la mateixa persona. Un líder ha de tenir un fonament ideològic profondament arrelat, una gran ambició per a portar a terme el seu projecte i una bona capacitat de comunicació per explicar-lo. Tot això ha d’anar acompanyat de una bona dosi de generositat, ja que la finalitat última de tot l’esforç ha de ser el bé comú i el progrés de la societat i no el benefici personal.

Totes aquestes característiques del bon líder polític han d’estar aixoplugades sota d’un tot més alt que és la ètica. La ètica la formen el discerniment moral, el compliment del dret i el respecte als costums socials.

La moral del líder polític consisteix en l’exercici de discerniment que està obligat a fer entre el que està bé i el que està malament i imposar-se unes pautes d’actuació limitades en els marges estrictes del que està bé. En política es diu que tot s’hi val i això només és cert quan no hi ha una base moral.

Tal i com deia Max Weber en el seu assaig “La política com a professió”, el polític no ha de ser un sant, ja que l’àmbit polític no és un àmbit de santedat, però sí és exigible que sigui un àmbit de persones ètiques i responsables amb el compromís que adquireixen amb els seus electors.

L’ambició política és positiva i útil si és generosa, si la seva visió està en el progrés social i en la millora de les condicions de vida dels ciutadans. D’altra manera és ambició però no és política.

Darrerament hem vist massa exemples, en el nostre entorn, d’una utilització de la vida política i dels instruments polítics amb l’únic objectiu de donar satisfacció a ambicions personals, conservació de càrrecs i privilegis i atacs més propis de bandes de carrer que de partits polítics. Tot plegat liderat per polítics que al tastar el poder o al perdre’l converteixen la seva recuperació o la seva conservació en una finalitat en sí mateixa i, arribats a aquest punt sí que tot si val, ja que en aquestes circumstàncies la ideologia, el bé social, el progrés i la identitat, queden molt lluny. La mediocritat s’instal·la en els llocs de poder i se n’aprofita, potser no per mala fe, sinó perquè des de la mediocritat no hi ha capacitat de veure més enllà, per fer un ús ètic i responsable del poder.

Ens haurem d’esperar que una nova generació de polítics vagi substituint a aquesta generació aprofitada i mediocre que es diu demòcrata perquè sap utilitzar en benefici propi les estructures democràtiques i no s’immuten davant de grans percentatges d’abstenció que son l’avís del desencís.

La història demostra que cíclicament van apareixent líders polítics capaços de fer progressar les nacions. No ens ha estat donat tindre’n en aquests moments. Seguirem esperant i mentrestant farem la declaració de la renda i seguirem dient el que pensem.

Deures sense drets

2007-06-10T08:47:00.000+02:00

Desprès de la extraordinària participació en les darreres eleccions a la presidència de la República Francesa, els índexs d'abstenció en les municipals a casa nostra ens han deixat la sensació que a Catalunya la democràcia ni té la vitalitat de la francesa ni la seva consolidació desperta l'interès dels ciutadans. Durant uns quants dies (potser dos o tres setmanes) els polítics, en un intent de traslladar a la ciutadania la seva preocupació per aquest trist fenomen, es preguntaran públicament quines són les raons de l'abstenció i proposaran una mena de reflexió col·lectiva que acabarà, com sempre, en mitja dotzena de declaracions, quatre articles mal comptats, i un estudi sociològic que es passejarà mesos i mesos pels diversos despatxos de l'administració.

Jo crec que la seva preocupació no és sincera. Ho demostra el fet de no haver fet res per pal·liar un mal que ja comença a ser endèmic a la nostra democràcia. El polítics estan tan lluny de la vida real de les persones que difícilment entenen les raons per les quals algú decideix no confiar en el sistema i quedar-se a casa, amb els seus, gaudint d'un dia festiu. Per començar, haurien de iniciar un debat en què la població pogués dir la seva en relació a la permanent tergiversació dels conceptes de dret i deure, i continuar amb una profunda transformació d'un sistema que en exigeix molt més del que ens dóna.

Al meu parer, la principal raó de l'abstenció és que la gent, en general, està emprenyada. Definitivament, s'ha fet realitat allò que va dir August Comte (1798-1857), un gran enemic per cert de la democràcia i de la idea de sobirania i voluntat popular: "La paraula dret, caldria fer-la desaparèixer del vertader llenguatge de la política (...). Ningú no posseeix altre dret que el de complir el seu deure". Sembla com si el nostre sistema s'hagués inspirat en el pensament antidemocràtic més ranci. Ens exigeix constantment que complim el nostres deures i amb força dificultats ens reconeix algun dret. I això emprenya. I emprenya el fet que eleccions rere eleccions el sistema es vagi enfortint en aquest cercle viciós en què el drets del ciutadans destaquen per la seva absència. No m'estranya que molta gent a l'hora de votar es quedi a casa o se'n vagi allà on vulgui.

És bo i desitjable per a una convivència ordenada que hi hagin deures que s'han de complir. Però també és cert que de mica en mica ningú s'encarrega d'ordenar la convivència en base a uns drets que són ineludibles. I això, no és bo ni desitjable en una societat que encara té pendent, precisament, el reconeixement del dret a decidir el seu propi futur.

Aquells que tenen la capacitat de canviar les coses, és a dir, aquells que amb el poder que els ha atorgat la voluntat popular poden fer que el ciutadà percebi que la defensa dels seus drets és el principal objectiu de qui governa, s'haurien d'afanyar en prendre nota i copiar els models d'altres democràcies amb més solera que la nostra. Si no és així, si la seva aspiració no és la de governar amb el respecte i l'estimació guanyats a un poble, si més no, satisfet amb l'equilibri dels seus drets i dels seus deures, que no s'espantin quan alguns, que tota la vida hem estat compromesos amb la conquesta d'una societat comparable a la dels nostres veïns, diem que tenim un peu en la més absoluta indiferència i abstenció social, i un altre en el atractiu i caòtic ordre de l'acràcia.

AGL

Estirar o empènyer

2007-04-15T16:53:00.000+02:00

Recentment s’ha produït un acte que ha reunit la major concentració mai vista de representants d’això que s’anomena la societat civil catalana, amb la finalitat de reivindicar un aeroport a l’alçada del que necessita l’economia nacional. Catalunya no pot desenvolupar-se i atraure capitals, ni pot donar sortida a les iniciatives que generen riquesa i llocs de treball si no disposa d’unes infraestructures de gran volada que facilitin la conversió de noves idees empresarials i de progrés en realitats productives.

Un aeroport amb connexions amb tot el mon, un port que, a més de ser important en creuers turístics, sigui el primer del Mediterrani en moviment de mercaderies i unes xarxes ferroviàries que superant els traçats originals del segle XIX ens posin en contacte amb la resta de mercats europeus a gran velocitat.

Això vol dir futur per a Catalunya i la resta és política-ficció i miopia d’uns polítics que, en lloc d’estirar del país per anar endavant i construir el veritable progrés, esperen que els empenyin a fer la seva feina, com aquelles ballarines perugues que tenen por escènica i les han d’empènyer per fer-les sortir a l’escenari.

La concentració celebrada a Barcelona per a reclamar un aeroport intercontinental és un toc d’alerta a la classe política catalana. En aquest cas, tampoc han estat els polítics els que han pres la iniciativa i han liderat un procés clar i decidit per a obtenir del govern de l’Estat les inversions necessàries, arrossegant i envoltant-se d’aquesta societat civil que, mancada de lideratge de país, s’ha de reunir a banda per fer sentir la seva veu.

Tristament, com ja és habitual, se’ls han avançat, després d’esperar que fossin els polítics els qui prenien la iniciativa. Iniciativa que no arribava mentre els vèiem ocupats en consolidar les seves posicions personals, fruir dels seus privilegis, assegurar els equilibris dels respectius partits i anar amb compte a no molestar a uns socis, confessats o inconfessables, de Madrid. Sempre amb arguments disfressats d’una planificació estratègica desconeguda, dient que ara no és el moment oportú, que s’estan fent grans i “invisibles” progressos i en definitiva abusant del “ara no toca” per no tractar tot allò que Catalunya necessita.

Tot plegat, mediocritat i provincianisme de la classe política, mentre l’economia catalana s’esforça per no perdre bufera en un entorn en el que hi ha més amenaces dins que fora i veu com els capitals s’instal·len en d’altres indrets amb més facilitats, infraestructures i amb més visió a llarg plaç.

Fa pocs dies en una capital de Castella, a Lleó concretament, em varen dir allò que més mal ens pot fer als catalans. “Con lo que había sido Catalunya, quien la ha visto i quien la ve”. Es referien, naturalment, a aquell motor que havia estat l’economia catalana i que s’està enlentint, mentre la classe política ens ofereix, setmana darrera setmana, un espectacle de teatret d’aficionats.

Abans, quan els nens enredaven massa, els pares, amb paciència, deien: Ha de durar gaire, això? La concentració de la societat civil per a tractar el tema de l’aeroport també és una manera de preguntar als polítics el mateix i exigir-los que, sense excuses, es posin a treballar pel país.

De nacions i polítics

2007-03-25T19:49:00.000+02:00

Deixant de banda les actituds antidemocràtiques de l'espanyolisme ultradretà basades en les mentides i en un discurs intolerant amb què vol espaordir els ciutadans; deixant de banda l'ús groller i fastigós que del dolor de tots aquells que han patit o pateixen la violència en fan els antics i nous feixistes; deixant de banda que l'únic objectiu que els mou no és, per cert, la pau sinó la consecució del poder polític sigui com sigui; deixant de banda tot això i ignorant-los des d'ara i per sempre perquè no hi ha cap raó per poder-los considerar com els nostres iguals, el cert és que la societat espanyola haurà de començar a digerir el fet que hi ha en marxa, encara que no ho sembli, un procés de pau la resolució del qual és molt possible que arribi a modificar l'organització territorial de l'Estat i les relacions dels diferents territoris amb l'administració central.

El protagonisme en aquest procés de pau li correspon a la societat basca. En efecte, menys aquells que he esmentat abans, totes les forces polítiques d’Euskadi (des de l'esquerra abertzale fins al nacionalisme moderat), les forces socials, les econòmiques i les culturals estan implicades en la consecució de la fi de la violència, en la construcció nacional de Euskal Herria, i en la recuperació dels valors de convivència, progrés i justícia.

Des que vaig viure alguns anys a Donostia conservo un respecte absolut per la lluita del poble basc pel seu alliberament. Les meves simpaties faran que no sigui massa objectiu, però puc dir amb tot el cor que admiro profundament a un poble que no es covard, que es planta davant dels enemics sense por, que d'una o d'altra manera ha sabut transmetre a tots el seus individus un fort sentiment de pertinença a una nació que vol ser lliure. Aquesta força, aquesta capacitat per fer pinya i enfrontar-se a la intolerància i centralisme estatal fan de la societat basca un exemple envejable. Potser es tracta d'un exemple farcit de dolor, fart de violències i venjances, però, al cap i a la fi, un mirall en què reflectir-se.

La societat basca es troba immersa en una dinàmica política apassionant: dóna passos de gegant pel seu futur com a nació (com son els indicis de debat sobre l'organització territorial d'Euskadi); resisteix a les pressions de tot tipus que rep des d’els sectors més propers a l'espanyolisme; intenta construir ponts de diàleg entre violents i demòcrates, etc. I a més, ho fa sense cedir cap quota de poder ni cap quota de control dels seus propis recursos.

Mentre a Euskadi passa això, aquí, a casa nostra, encara no sabem si tindrem una llei que reguli la nostra convivència, els nostres òrgans de poder, el finançament del nostre país... No sabem si a hores d'ara hi ha o no Estatut. Que tot sigui dit, pel que havia d'haver millor que no hi hagi. Aquí, ens estem mirant el melic, com sempre. No li plantem cara al "talante" del govern central, sinó que callem o pactem per allò de la governabilitat de l'Estat. Aquí, a casa nostra, el nou govern de la Generalitat ens va endormiscant poc a poc amb el seu soporífer tarannà per tal que el ciutadà es cansi i plegui. Perquè el que està passant aquí mereix això: plegar.

I ja que en aquest bloc portem alguns articles abusant dels símils cinematogràfics, permeteu-me un altre. En el món del cinema, la classe política basca protagonitzaria una bona pel·lícula, si més no una pel·lícula interessant, mentre que la classe política catalana no arribaria a superar un "casting" d'una de sèrie B. Dit d'una altra manera: en el món del circ, els polítics bascos farien de equilibristes, i els nostres d'il·lusionistes. O, en el pitjor dels casos, de pallassos.

El silenci dels anyells

2007-02-25T21:07:00.001+01:00

Shhh... “Silenci, si feu soroll la canalla s’esvera”.

Aquest podria ser l’eslògan de l’actual legislatura. És, fonamentalment, una legislatura silenciosa. Sembla que el silenci hagi estat elevat a la categoria de valor primigeni. El cert és que, després de la finalització sobtada, esquerdada i sorollosa de la legislatura anterior, s’agraeix que el govern treballi sense fer soroll. Però, és així? Quin és el preu d’aquest silenci?.

El treball quotidià de l’Administració ha de ser, naturalment, un treball efectiu i sense ensurts, però el país té qüestions compromeses a resoldre, que no son tributàries de la quotidianitat i que requereixen debat i acció. Permeteu-me fer una mica de soroll amb el següents exemples.

Primer exemple: Des del govern espanyol s’està avançant lentament, però implacable en l’estratègia de passar el ribot per les competències de Catalunya. A cada bugada hi perdem un llençol. L’increment d’hores en castellà a les escoles catalanes compromet la política lingüística, afecta a la supervivència de la nostra amenaçada llengua i s’interfereix en les competències en educació que fins ara eren plenes. Com a resposta, des de Catalunya, s’ha acceptat d’entrada i s’ha fet un tímid plantejament de desacord que, amb un recorregut de setmanes ha destil·lat una acció judicial. Tot molt tard i sense fer soroll en el sí d’aquest tripartit en el qual es sabut que les sensibilitats per la llengua no son homogènies.

Segon exemple: El fet identitari ha estat posat en segon, o en tercer terme, per tal de no aixecar cap llebre i, sobretot, per no fer soroll.

Tercer exemple: El nostre nou Estatut està a punt de ser bandejat en el Tribunal Constitucional. A Catalunya es mira cap una altra banda, no fos cas que semblés que algú es fa conscient de la gravetat d’aquest fet. Independentment de qui va votar-hi a favor o en contra, sembla que es prioritza el fet que, amb Estatut o sense, es mantinguin les cadires. Tant de silenci i de conservadorisme de cadires fa una mica de mala espina. El preu dels càrrecs és l’endarreriment del progrés autonòmic de Catalunya?

Quart exemple: La llei de dependència que retalla la capacitat de la Generalitat...

I, així, d’exemple en exemple, fins a la sacietat.

Tot fa pensar que es mira a una altra banda davant dels problemes importants i que, una vegada identificats tots els temes que poden ser polèmics i que poden enfrontar diferents sensibilitats, s’ha optat per a aplicar les matemàtiques. M’explicaré. S’aplica el mínim comú denominador, es a dir, tot gira al voltant d’aquell petit conjunt de coses en les que hi ha un acord i, per tant, unes probabilitats mínimes d’enfrontaments i de soroll. De la resta no se’n parla, independentment que es tracti de temes cabdals per el futur de Catalunya. Ara, segons els responsables del govern no és el moment de parlar-ne. Deu ser perquè no convé. Però, a qui no convé?

Estem esdevenint un país d’anyells silenciosos i submisos? Segur que es pot argumentar que s’està treballant molt i en silenci. Caldrà veure-ho, però som lliures de sospitar que si per no fer, no fem ni soroll. Mentrestant, es van descapitalitzant els punts essencials que ens poden consolidar com a nació.

El costat obscur

2007-01-21T19:08:00.000+01:00

Un dels arguments que els dirigents del republicanisme independentista varen defensar, a principis de novembre passat, per a justificar el pacte de govern amb el socialisme espanyolista i la seva filial ecologista era expressat en els següents termes: “la prioritat és garantir la cohesió nacional i, per tant, la cohesió social (...)”.

L’enigma interpretatiu que aquesta formulació plantejava al ciutadà poc familiaritzat amb els tripijocs lingüístics dels polítics que es creuen bon oradors va experimentar un intent de resolució quan el líder republicà, pocs dies desprès, creia aclarir-ho tot dient: “(...) El programa i l’agenda social és el programa i l’agenda nacional. A més de la llengua i la cultura, volem que Catalunya sigui la nació de la igualtat d’oportunitats, dels serveis bàsics per a tothom (...)”.

Entenc que la màxima aspiració d’un demòcrata progressista, sigui o no republicà, és la de construir un nació lliure en què hi hagi una distribució més equitativa de la riquesa, amb un govern capaç d’endegar els mecanismes que puguin resoldre les desigualtats socials que de l’atur, de la immigració i de l’habitatge, per posar tres exemples, se’n deriven, i de dissenyar un model de societat en la qual tothom amb els mateixos deures tingui també els mateixos drets. Aquesta aspiració que compartim, estic segur, tots els demòcrates progressistes, siguem o no republicans i independentistes, és la més noble de totes les aspiracions. Per això l’entenc.

Allò que ja no estic segur d’entendre és que cohesió social sigui igual a cohesió nacional, o a l’inrevés. No estic segur que la lluita diària dels menys afavorits per a trobar feina, habitatge o, senzillament, sortir de la pobresa sigui el mateix - o una variant - que la lluita d’una nació pel seu reconeixement. O a l’inrevés. Em sembla que es tracta de problemes ben diferents que afecten a un mateix poble i que la seva resolució haurà de tenir, també, orientacions diferents en la seva trajectòria. Països com Montenegro on la cohesió social no és una qüestió ni molt menys resolta han arribat a la suficient cohesió nacional com per a poder proclamar la seva independència.

A més, si de programa i d’agenda social es tractava, l’inici de l’any 2007 amb aires tan poc socials com la pujada dels preus de serveis bàsics - transport públic, peatges, llum, gas, etc.- ha demostrat que una cosa és el discurs enganyós farcit de bones paraules i una altra la realitat d’un país que ni té recursos suficients per a fer front als reptes d’una societat dinàmica i competitiva ni, malauradament, un govern que cregui en si mateix o en la nació.

Per això, l’argument amb què iniciava aquest escrit em sembla un conte dolent que empeny a la trista conclusió que en política hi ha dos costats: un, el del poble, i l’altre, el d’ells, el dels polítics, el costat obscur. El d’en Darth Vader. Quina por!

Pro fet identitari

2007-01-01T18:45:00.000+01:00

Explicar un “fet nacional”, tot defensant-lo, no significa -com algun prescindible intel·lectual s’ha permès afirmar- “desenvolupar el que amb tota exactitud filosòfica es pot anomenar una il·lusió identitària”, perquè –com deia un imprescindible pensador de nom Immanuel Kant- la veritat o la il·lusió no són a l’objecte sinó el judici que hom té d’ell.

La nostra intenció no és pas, en qualsevol cas, avorrir-vos amb disquisicions o matisos filosòfics, sinó compartir amb tots aquells que tenen la bona voluntat de llegir-nos el nostre parer sobre el “fet identitari” (expressió col·lectivament compartida malgrat la seva ambigüitat) en un context en què la mundialització sembla portar a la societat a una homogeneïtzació progressiva (cultural, econòmica, social) que, com defensen alguns sociòlegs, eliminarà la diversitat.

La construcció de la identitat col·lectiva és un procés dinàmic que, en el cas del nostre país, ha transcorregut paral·lel a un procés de construcció nacional. Ambdós processos s’han vist truncats al llarg dels darrers cinc segles per agressions de divers tipus, les quals han alterat la configuració dels atributs que intervenen en aquest procés.

La importància del com, el des de què, el per qui i el per a què de l’estructuració identitària des d’una perspectiva sociològica excedeix les pretensions d’aquest article. Això no obstant, podem apuntar per a una reflexió posterior la hipòtesi proposada en “Social Theory and the Politics of Identity” –C. Calhoun (ed.) (1994), Oxford: Blackwell- : “En termes generals, qui construeix la identitat col·lectiva i per a què determina en gran manera el contingut simbòlic i el sentit que té per als que s’hi identifiquen o s’hi situen fora”.

En el conjunt d’elements que donen contingut a la conformació de la identitat col·lectiva destaquen els atributs culturals, o un conjunt relacionat d’atributs culturals, en què la llengua ocupa una part essencial. No cal recordar quin paper ha tingut la llengua, malgrat totes les agressions imaginables, en la definició de la identitat catalana. La seva importància ha sigut i és triple: com a resposta històrica, en tant que durant centenars d’anys ha estat el signe d’identificació de ser català; com a resposta política perquè organitza la comunitat entorn a un territori i a una història compartida; i com a resposta comunicacional pel que representa com a sistema de codis que dona sentit i permet compartir tot un conjunt de símbols col·lectivament acceptats.

Catalunya no té, per tant, una identitat els atributs de la qual s’hagin inventat amb l’organització política de l’Estat espanyol desprès de la restauració democràtica i en sigui depenent. En el transcurs de mil anys, la identitat catalana s’ha construït, “deconstruït” i tornat a construir amb tensions i contradiccions gràcies a la voluntat de la comunitat humana que s’hi identifica, organitzada al voltant d’unes fonts de sentit identitàries. Durant la seva història, Catalunya ha passat per les tres formes i orígens que hom distingeixen com a propis del procés de construcció social de la identitat: la identitat legitimadora, la identitat de resistència i la identitat projecte.

En el moment actual Catalunya té una doble tasca a portar a terme. D’una banda, ha de avançar en tot allò que signifiqui la construcció d’una societat més desenvolupada i més justa i, per tant, la prioritat en polítiques socials és fonamental per a promoure la creació de riquesa i per a la seva millor distribució. D’altra banda, no es pot aparcar, transitòriament i deixar per més endavant, les polítiques adreçades a reforçar i consolidar el fet identitari català.

Perquè pel fet identitari no es pot deixar de treballar per les següents raons:

· La nostra identitat ha estat històricament prou vulnerada com per saber que s’ha de vetllar, de forma permanent, pel seu manteniment i progrés, ja que de fer-la recular ja hi ha qui se’n cuida.

· L’esforç social que el nostre país necessita ha de ser possible a partir d’un desenvolupament empresarial i econòmic fort pel qual es requereix tenir un lloc en el món, i això no és possible si no tenim un lloc amb identitat pròpia a casa nostra.

· Al final del camí de la construcció del fet identitari hi ha el reconeixement de Catalunya com a nació, tant a Espanya com a la resta del món. Aquest reconeixement acumularà retard si no ens n’ocupem de forma continuada i sense interrupcions.

Afirmar que ara no és el moment de polítiques identitàries, posa en evidència que qui ho diu i qui ho aplaudeix té una profunda ignorància de la història de Catalunya, desconeix les verdaderes arrels que ens identifiquen com a nació o, el que és pitjor, fa el joc a qui veu amb mals ulls el fet identitari català com a fonament de la realitat nacional catalana. En tot cas, és una irresponsabilitat política.

Al llarg de la nostra història, sempre que les circumstàncies han estat contràries a la construcció del fet identitari, la societat anomenada civil s’ha ocupat de mantenir la flama de la identitat. La realitat social actual no és tant homogènia com en temps passats i no hem de confiar que, una vegada més, la iniciativa social serà suficient, ja que el nivell de compromís nacional col·lectiu és més baix.

Som una nació sense reconeixement d’estat i, per tant, no disposem de totes aquelles estructures que tenen els estats i que els permeten mantenir la seva identitat sense esforç. La llengua, la cultura, les tradicions i, fins i tot, els valors de la nació catalana només es podran mantenir i enfortir si ho fem des de Catalunya. No és el moment d’aparcar la lluita pel fet identitari. Mai ho és.

Les prioritats socials (I): La pobresa a Catalunya

2006-12-10T15:29:00.000+01:00

Iniciem una sèrie de quatre articles que tractaran de quines son, al nostre parer, les prioritats socials de la nostra comunitat. D’aquests, el primer intentarà revisar el fet de la pobresa en una societat aparentment rica i despersonalitzada com la nostra.

A causa de diferents factors, estem instal·lats en un estat fictici d’opulència generalitzada. Sembla que, en un context de disseny i despreocupació per les qüestions materials, tothom tingui tot allò que li fa falta. Fins i tot la mirada es desvia quan la nostra vista es fereix amb la visió d’alguna situació que té la gosadia de posar en evidència que no tothom està instal·lat en l’èxit i la riquesa.

Segons l’informe “La pobresa a Catalunya”, elaborat per Caixa Catalunya l’any 2003, el 18.6% de la població catalana es situava en uns ingressos anuals que eren considerats de risc de pobresa. Només 5 anys abans aquest índex era del 14.3%. En aquests darrers anys el percentatge encara ha anat més amunt. Aquest 18,6%, de l’esmentat informe, significa que 1.200.000 catalans no tenen ni tan sols el mínim per anar tirant. Ens hem fet insensibles a les estadístiques i a les xifres? Què hem fet malament? O, què hem deixat de fer?

Com sempre passa en aquestes circumstàncies, aquest risc de pobresa no es reparteix homogèniament entre la població, sinó que afecta de forma prioritària als col·lectius més vulnerables. Així els més vells, sobretot dones, els joves i els immigrants, n’estan especialment afectats. També cal tenir en compte que les xifres estadístiques inclouen en aquest grup de “pobres” el subgrup de persones que estan en situació límit de misèria i que formen l’anomenat “quart mon” present en els països desenvolupats, en què conviuen l’extrema pobresa amb la màxima opulència.

Resulta trist pensar que molts dels nostres conciutadans estan en situació de risc de pobresa i és esfereïdor que una part d’aquests ciutadans que viuen en condicions tan difícils siguin els joves, els quals, malgrat la seva bona preparació, els resulta costós accedir al mercat de treball i a la vivenda. El nostre futur com a societat depèn d’aquests joves, que a dia d’avui tenen complicat l’inici de la construcció del seu futur individual i, per tant, del futur col·lectiu.

Davant d’una situació com la descrita, no podem amagar el cap sota l’ala i cal prendre mesures efectives. El nostre govern ha d’aprofitar el temps en legislar pensant en el país real en què vivim, en què hi ha demandes socials urgents i, sobretot, fer-ho pensant en el llarg termini i no en la visió esquifida d’una legislatura.

Recentment una diputada al Parlament de Catalunya deia que el camí de les polítiques socials era obert i afegia que l’objectiu era la consolidació de l’estat del Benestar, l’atenció a les persones, l’ajut a les famílies, la disminució de les desigualtats socials i actuar en contra de la pobresa per avançar cap una societat d’homes i dones lliures i iguals. La veritat és que sona bé, potser tant bé que sembla de manual.

Anteposar de debò aquestes prioritats vol dir, d’una banda no perdre el temps en baralles al si del govern i al si dels partits, que només interessen als polítics, i de l’altra, no gastar els diners dels impostos en despeses innecessàries i treballar de veritat.

Als polítics els demanem, ni més ni menys, tot allò que se’ns demana a tots els treballadors. Que facin la seva feina i que analitzin els costos innecessaris. La nostra és una Administració densa que cada vegada consumeix més recursos en el seu propi funcionament. De l’any 2002 al 2006 mentre els pressupostos de la Generalitat es duplicaven (passant de 15.000 milions d’euros a, gairebé, 30.000 milions d’euros), el nombre de pobres incrementava alguns punts el seu percentatge. Torno a fer les mateixes preguntes. Que hem fet malament? O, que hem deixat de fet? En tot cas el que és segur és que s’ha perdut el temps.

En general tenim la sensació que la classe política es mira aquest conjunt de catalans que es troben en risc de pobresa com a un col·lectiu llunyà, com si la seva existència fos més pròpia de països exòtics. Cal fer una revisió de les prioritats pensant en el país i en els seus ciutadans.

Cremant les naus

2006-11-26T14:59:00.000+01:00

El 1518, l'aventurer expert en genocidis i conqueridor espanyol Hernán Cortés (1485 - 1547), per tal de reprimir la deserció d'alguns dels seus homes una vegada desembarcats al Yucatán, va decidir destruir deu de les onze naus que havien portat la seva expedició des de Cuba fins a Mèxic. Una acció similar és atribuïda a Alexandre Magne (356 - 323 a.n.e.) abans d'iniciar la conquesta de la metròpoli fenícia de Tir el 332 a.n.e.; el seu objectiu no era altre que convèncer als seus homes que només era possible la victòria. Pel que sembla, Alexandre no va arribar per mar a Fenícia i no tenia cap flota per cremar o enfonsar. En tot cas, els seus biògrafs, entre els quals podem citar els romans Quint Curci Ruf (Història d'Alexandre el Gran) i Plutarc (Vides Paral·leles), no esmenten a les seves obres aquest episodi.

Sigui com sigui, amb aquests i d'altres fets similars, històrics o llegendaris, s'ha bastit a l'imaginari col·lectiu una expressió interessant. Fins avui, entenem per "cremar les naus" la presa d'una decisió que no té marxa enrere, encara que això suposi una gran pèrdua o sacrifici. Els anglosaxons, amb la seva peculiar originalitat, han encunyat l'expressió "to burn down bridges" - és a dir, "cremar els ponts" -, la qual, pel cas, ve a significar el mateix.

Serveixi aquesta petita digressió com a excusa per a reflexionar sobre un fenomen que s'ha fet palès a l'escenari polític català d'ençà de les darreres eleccions al Parlament. Es tracta dels importants esforços esmerçats per part de les direccions de les formacions polítiques nacionalistes i/o independentistes amb representació parlamentària per eliminar qualsevol vestigi de diàleg que permeti arribar a acords per a defensar conjuntament davant el govern i el parlament espanyols, però també davant dels partits de "l'espectre" polític català amb vocació gens nacionalista, les reivindicacions nacionals històricament ignorades per un Estat a vegades democràtic a vegades totalitari, però sempre centralista i centralitzador.

Val a dir, per tant, que el fenomen al qual em referia, i que va començar molt abans que l'independentisme republicà tingués a les seves mans l'oportunitat de decidir el color polític del govern de la Generalitat, és tristament comparable a l'acció que la història atribueix a Cortés o la llegenda a Alexandre. Les naus (o els ponts) han estat deliberadament cremades o enfonsades mentre el ciutadà - l'elector, en definitiva - es veia obligat a mirar-s'ho amb una mescla d'incredulitat i angoixa.

Ara ja no hi ha camí de retorn. El dia 1 de novembre, votava poc més del cinquanta per cent de la ciutadania (quant de temps preocuparà als polítics una abstenció tan inquietant?). Cinc dies més tard, s'anunciava amb una estudiada posada en escena la configuració d'un pacte de govern que donava fe d'un nou episodi de desencís i frustració per aquells que vèiem amb bons ulls un acord a llarg termini entre els responsables ideològics del catalanisme sobiranista. El dia 24 de novembre, el Parlament de Catalunya escollia amb escrupolositat legal el 128è President de la Generalitat. Els focs de les naus cremades es revifaven amb l'aversió i la rancúnia que es professaven i es professen alguns dels dirigents de l'independentisme català i del primer partit de l'oposició.

Efectivament, per aquest camí no hi ha retorn possible. Però, si aquests dirigents decideixen que aquest és el camí, que sàpiguen que el futur de la nació no podrà transitar per ell i que, malauradament, ens haurem de conformar en continuar sent una més de les comunitats autònomes que configuren l'Estat espanyol del segle XXI.

Si algú no hi posa remei, és a dir, si no es produeixen canvis aviat i es comencen a reconstruir ponts o naus, la ciutadania tindrà el deure moral de demanar la renovació d'uns líders que no es mereix; que massa sovint pensen en clau de partit i no en clau de país; que prioritzen les seves afinitats personals i les seves ambicions polítiques als interessos de la pàtria. Tanmateix, la història s'encarregarà de passar comptes.

A propòsit de la llei electoral

2006-11-12T14:31:00.000+01:00

Quan vivíem en un règim de dictadura, -afortunadament una bona part de la nostra societat ha nascut després i no l’ha viscut- , crèiem que la democràcia era només el contrari de la dictadura. És a dir: hi havia una situació democràtica o no democràtica. De sí o no. De blanc o negre. Ara que ja tenim l’experiència de unes dècades de vida política normalitzada, hem aprés que dins del que en diem democràcia hi ha molts graus.

Quan tenim el goig de viure en una societat normalitzada com la nostra, que gaudeix d’un funcionament en llibertat, el més adient que s’escau no seria una valoració de si un fet, una decisió o una actitud és o no democràtica, ja que si no ho fos estaríem davant d’un fet il·legal i, per tant, punible. Allò que s’escau son valoracions més qualitatives del tipus: això és més democràtic? o, allò és menys democràtic?.

L’actual llei electoral fa possible que els vots dels ciutadans tinguin un valor diferent en funció del lloc de residència de l’electorat i al mateix temps fa possible que, un cop els vots han estat emesos, siguin utilitzats pels partits polítics d’acord amb els seus interessos partidistes i sense cap control dels ciutadans fins a la següent convocatòria electoral.

Al emetre el vot, ningú té cap garantia de l’ús que se’n farà, ja que un cop s’ha votat es converteix en un xec en blanc a favor del partit escollit, el qual pot acabar fent una coalició o un pacte per a governar que mai hauria estat escollit per qui li ha donat la confiança del seu sufragi. Els partits polítics no manifesten als ciutadans el seu capteniment pel que fa a possibles acords postelectorals. Demanen el vot i, després, en fan allò que els convé, sense tenir en compte la opinió dels votants. Sens dubte, el nivell de democràcia que això representa és millorable.

Tenint en compte que en el nostre país sembla que es consoliden uns resultats electorals que fan necessària la construcció de pactes de govern o de coalicions postelectorals, fora convenient que la llei garanteixi uns nivells de democràcia en els que els ciutadans siguem realment qui designem el govern que volem.

Amb el desig de tenir una llei electoral que porti a cotes més elevades de democràcia i de respecte als ciutadans, potser caldria demanar als legisladors que legislessin de forma que:

- Tots els vots tinguin un valor igual, amb independència del lloc de residència dels votants.

- Que no es pugui formar una coalició que no hagi estat anunciada pels partits abans de les eleccions. O bé que, en cas que no s’anunciï abans, calgui referendar l’acord assolit pels partits mitjançant una consulta al poble.

Els ciutadans, i sobretot els votants, podem sentir-nos manipulats quan els pactes postelectorals porten a realitats de govern diferents a les que podríem haver considerat de la nostra preferència; però, malauradament, la llei estableix que no ens tornaran a preguntar fins a la nova convocatòria electoral.

A qui afavoreix aquesta situació? Als ciutadans és clar que no. Als votants tampoc i a la democràcia l’afebleix notablement, ja que provoca una abstenció que creix inexorablement a cada convocatòria electoral. Sembla que només afavoreix als partits polítics. Podríem dir, com a la cançó, “no era això, companys, no era això”.

Per sort, en democràcia, les lleis son lleis mentre son vigents i els legisladors tenen la potestat i la obligació de millorar-les. Esperem que aquesta llei electoral sigui millorada a benefici de la democràcia i del respecte als ciutadans i no només a favor dels interessos dels partits polítics.

Catalunya, prioritat d'un govern nacionalista

2006-10-28T13:57:00.000+02:00

El dia 1 de novembre els ciutadans hem estat convocats a expressar la nostra voluntat en unes noves eleccions al Parlament de Catalunya. En teoria, se’ns demana que decidim a quina formació política atorgarem la confiança per a formar un nou govern, però a la pràctica, la nostra confiança pot passar de mans en virtut de la aplicació de la legalitat vigent, encara que el resultat no representi la voluntat de la majoria de l’electorat. D’això, n’hem parlat en un altre article d’aquest blog, i tot i que haurem d’insistir-hi, allò que ens interessa ara és reflexionar sobre quin país tenim, quin ens cal, i a qui volem per dirigir-lo.

D’entrada, la legislatura que conclou ara, tan precipitadament, ens ofereix com a colofó l’inquietant imatge d’un país políticament esgotat, econòmicament indecís, culturalment desconcertat i socialment injust.

En un altre moment, serà interessant parlar de les mancances de l’economia catalana i de la incapacitat d’alguns governs per canalitzar adequadament les necessitats que se’n deriven del creixement econòmic. Com també s’haurà de parlar de la confusió que la imposició de determinats conceptes sobre multiculturalitat i bilingüisme estan provocant en una societat tan complexa com la nostra, la qual dia rera dia tracta de conservar les seves essències. Capítol apart mereixeran les desigualtats socials i la importància d’endegar polítiques que afavoreixin un repartiment just de la riquesa.

L’etapa que ara es tanca ha deixat molt malmesa l’honorabilitat de la classe política, la respectabilitat de les nostres institucions i, el que es pitjor, la credibilitat en la capacitat de Catalunya per a dissenyar el seu futur com a nació. No és menys important el fet que la ciutadania percebi amb preocupació com la vida política del país s’allunya de les seves necessitats reals. L’esgotament arriba quan es materialitzen l’ús i abús que, dels signes i símbols que defineixen la identitat col·lectiva, en fan els polítics i socis que tenen el pensament i el cor en la indivisibilitat d’Espanya.

En aquests moments cal pensar en clau catalana, tenint en compte que des de Catalunya hem de ser forts i actuar com una nació davant el govern de l’Estat.

La dicotomia esquerra-dreta, o la perspectiva exclusivament nacionalista o no nacionalista resulten argumentacions incompletes per a decidir quin és el govern que convé a Catalunya en aquests moments.

Atès que, avui en dia, la majoria de partits polítics es discuteixen una petita franja de terreny situat a la opció de centreesquerra, caldrà analitzar les diferents ofertes des de la perspectiva prioritàriament nacionalista, tot pensant en les possibles aliances postelectorals que cap partit deixa clares abans de les eleccions, de manera que els seus electors no saben com es farà servir el seu vot. Ara cal prendre decisions pensant que tot risc de dependència o subordinació del govern català pot ser contraproduent als interessos de Catalunya.

Les polítiques que poden portar a terme els diferents partits son, en general, molt similars pel que fa a l’eix dreta-esquerra. Segurament que per aquest camí no podrem trobar diferències significatives entre els partits amb possibilitat de participar del futur govern de Catalunya. En canvi sí que ens pot ajudar la perspectiva nacionalista, tenint en compte que és la que millor reflecteix fins a quin punt cadascú es creu el país que vol governar.

Ara ens cal un govern de Catalunya capaç d’aconseguir el màxim desplegament de l’Estatut recentment aprovat i ens cal un President de la Generalitat que vulgui tancar el seu currículum com a President de la Generalitat i no fent ús del càrrec com a trampolí per a més altes responsabilitats a l’estructura de l’Estat o d’Europa.

Què és, o què pot esdevenir la Generalitat???

2006-10-14T20:46:00.000+02:00

La Generalitat, en l’actual organització de l’Estat Espanyol, pot ser moltes coses.

Un govern sòlid?. Això ens convé als catalans.
Una nosa?. Això no convé als espanyols.
Un govern subordinat i titella?. Això convé als governs de l’Estat.

La Generalitat no és un invent fet després de la dictadura, durant la transició espanyola, com ho son la majoria de governs autonòmics. La Generalitat ve de lluny i aquesta diferència, astutament i estratègicament silenciada per tots els governs espanyols és la diferència primordial per entendre què és la Generalitat i per entendre què és Catalunya.

L’autonomia de Catalunya no és només el resultat de les lleis actualment vigents, sinó el resultat d’una voluntat històrica dels seus ciutadans que es remunta a l’època medieval amb l’existència de la Diputació General de Catalunya del segle XIV. Però encara ens podríem remuntar més enrere per trobar la voluntat del poble català de governar-se amb sobirania plena. El Comtat de Barcelona a partir del segle X, s’independitzà de l’Imperi Carolingi. Posteriorment la unió dinàstica de Catalunya i Aragó el 1137 van consolidar un gran regne de països catalans junt amb Aragó i, fins i tot, amb la posterior unió de Castella i Aragó, amb el matrimoni de Ferran d’Aragó i Isabel de Castella i els seus successors, van saber mantenir i respectar les institucions de Catalunya i la seva sobirania fins el segle XVIII amb la invasió borbònica de 1714. Era un funcionament, que avui en diríem federal, dels diferents regnes. Sembla impossible que no puguem trobar lliçons en la nostra pròpia història per a fer entendre a Madrid allò que en diuen, amb subtilesa, “el hecho diferencial catalán. Esta bonita y laboriosa región”. Déu ens ampari.

Per tant, no és qüestió recent o capriciosa la voluntat de governar-nos, sinó que n’és l’herència, m’atreviria a dir gairebé “genètica”, de la voluntat dels nostres avantpassats fins a perdre’ns en la història de les generacions. No és nova aquesta voluntat, és l’expressió del respecte per la nostra terra, és l’expressió de la lleialtat als qui ens han precedit, senzillament és.

Amb la restauració de la Generalitat de 1977, s’han restituït les Institucions, encara que les competències son un llarg rosari que va avançant amb comptagotes i que requereix una negociació esgotadora per a donar, fins i tot, petits passos. L’Estat espanyol no hi creu amb l’existència de governs autonòmics. L’Estatut de 1979 i el de 2006 manifesten la voluntat, mai amagada dels catalans, de tenir la plena autoritat sobre les decisions que ens afecten, però tot i les passes endavant que s’han donat ens queda molt de camí.

Com es farà aquest camí? Tot depèn de la voluntat i de la capacitat que tingui el govern de la Generalitat de torn, de promoure un procés d’autonomia creixent i d’esmerçar esforços en les sempre difícils negociacions amb el govern espanyol. Un govern de la Generalitat fort, sòlid i amb un profund sentiment nacionalista pot ser un govern capaç de fer progressar Catalunya en el camí del seu autogovern.

Però, un govern amb aquestes característiques i fortaleses, és el govern que vol veure l’Estat espanyol al Palau de la Generalitat? Ben segur que no. La història dels anys recents ens ho demostra. El govern espanyol, sigui del partit que sigui, vol veure a Catalunya un govern feble, espanyol abans que català o, potser encara més sibil·linament, espanyol i català abans que català i espanyol.

Es a dir, governs que actuïn subordinadament per les coses primordials i que prenguin, amb autonomia, les decisions secundàries i d’ordre menor. Un govern, en definitiva que exerceixi unes funcions equivalents a una Delegación del Gobierno del Estado Español com el que hi ha hagut a la majoria de comunitats autònomes des de la restauració de la democràcia.

Les prioritats son totes legítimes i els catalans hem de tenir les nostres ben clares, tot recordant que tenim un compromís d’honor amb la nostra pàtria, amb els nostres avantpassats, amb nosaltres mateixos i amb els nostres fills. En democràcia els ciutadans escollim els nostres governs. Estiguem alerta per tal de no fer el joc a qui ens vol veure febles, dependents i subordinats. Tot disfressat, es clar, d’abraçades i copets a l’esquena, que d’això a Madrid en saben una estona llarga i, a vegades, a alguns d’aquí els agraden d’allò més.

Els que volen veure una Generalitat d’opereta i provinciana també tenen clares les seves prioritats i faran el que estigui al seu abast per aconseguir els seus objectius. Estiguem alerta, doncs. Toca parlar als ciutadans.

La legitimitat de la majoria o la majoria legítima

2006-09-30T19:35:00.000+02:00

Les societats democràtiques modernes s'assenten sobre un precepte que constitueix la raó de la seva essència: la legitimitat del poder polític emana de la voluntat popular. Per tal de preservar aquesta màxima, el propi sistema democràtic dissenya i aplica un conjunt de normes perquè l'exercici de la voluntat popular sigui producte de la cohesió dels diferents mecanismes de legitimació que permetin la funcionalitat del sistema.

En un Estat democràtic - o en una nació democràtica sense Estat - és la sobirania popular qui, mitjançat les lleis que el regulen, fixa els termes de la delegació del poder per a un govern legalment constituït desprès d'haver guanyat unes eleccions. Qualsevol acció o decisió presa per aquest govern, que s'ajusti a l’estat de dret, esdevé legítima perquè el poble l'hi ha atorgat la seva representació.

La legalitat, és a dir, el conjunt de preceptes i normes majoritàriament acceptades que estructuren la convivència social, constitueix el mecanisme bàsic de la legitimitat del poder polític. Un govern que acati sense febleses aquest mecanisme es beneficiarà del respecte del poble i podria arribar a comptar, en un context de normalitat democràtica - és a dir, de joc net - amb la consideració d'aquells que tenen el dret d'ambicionar la seva substitució. La legitimitat de les institucions democràtiques serà inqüestionable en el moment que els governants defensin les lleis, la pluralitat política, i les llibertats i drets dels governats. Tot i així, un bon manual de teoria política ens dirà que la legitimitat no és una qualitat que es derivi de les lleis existents, sinó de l'acceptació social que el sistema polític i el governant tinguin.

La voluntat popular s'expressa atorgant al cap de llista de la formació política que guanya unes eleccions la potestat de formar govern. En els sistemes anomenats models majoritaris o "wetsminster" (segons la tipologia de A. Lijphart: "Las democracias contemporáneas. Un estudio comparativo".) això és així perquè la formació política que obté el major nombre de vots també obté el major nombre d'escons al parlament i el seu cap és qui forma el govern i qui l'encapçala. Això no obstant, hi ha sistemes com el nostre, basats en la representació proporcional segons una fórmula distributiva (allò que Lijphart anomena "model consensual"), en què guanya les eleccions la formació que obté més escons i no necessàriament més vots. El resultat d'aquesta fórmula és que el cap de llista de la formació amb més suport parlamentari té l'encàrrec de formar govern. Aquest suport el pot obtenir tant de la seva formació com dels pactes i coalicions que es vegi obligat a fer en el cas d'un nombre ajustat d'escons. En ambdós models, el parlament es defineix com a representant de la sobirania popular i es constitueix en peça fonamental d'uns sistemes recolzats en l'atribució del poder polític per a la majoria expressada en el propi parlament, sigui en vots o sigui en escons.

Aquestes són, en obligada síntesi, les regles del joc. Però, són vertaderament legítimes aquestes regles? Als polítics, la resposta els resultaria evident: el joc no és possible sense la voluntat popular i, en tot moment, és la voluntat popular qui decideix les seves regles. El nostre país ha estat escenari d'una hipotètica il·legitimitat de les regles. El "model consensual" va permetre governar en coalició i presidir el govern a una formació que no havia obtingut el major nombre de vots, però sí - gràcies als pactes - la majoria parlamentària. Al seu moment, es va dir que la voluntat popular havia expressat a les urnes el desig que els pactes es fessin com es van fer i, en definitiva, que el poble havia donat la seva confiança per a fer-ho. A veure si ens entenem. Al poble, abans de la campanya electoral, durant la campanya electoral i després de la campanya electoral ningú li va preguntar si legitimaria amb el seu vot un govern de coalició. No tan sols en aquell moment, al poble mai cap formació política no li parla clarament de quina serà la seva estratègia una vegada arribi al parlament i es vegi en la necessitat d'establir pactes per formar govern. Sembla com si tot això formés part d'un àmbit misteriós i exclusiu de les formacions polítiques. És com una loteria: si jugues, pots guanyar, però no ho sabràs fins que es faci el sorteig.

Si d'allò que es tracta és de jugar, aquestes no són les millors regles. Si d'allò que es tracta és de respectar la voluntat popular i governar des de una inqüestionable legitimitat, els homes i les dones professionals de la política en el nostre país haurien de fer l'esforç de jugar net, no fer tripijocs, no escudar-se darrere de suposats desigs del poble, parlar clar i informar al votant de quin serà el destí del seu vot. Si no es així, la legitimitat per a governar només la tindrà qui tingui el major nombre de vots. És a dir, la majoria legítima. O com deia abans, qui tingui l'acceptació social.

Els polítics com a referents socials

2006-09-16T18:29:00.000+02:00

Totes les societats han tingut els seus referents, identificats per les persones que han esdevingut exemple a seguir i que han estat elevades a la categoria de mite inqüestionable. La història ens mostra que aquests referents sempre ho eren en funció de la classe social de provinença. Així veiem com els referents socials sorgien de les classes dominants tant civils com religioses. Els poders polítics i eclesiàstics han generat mites destinats a pobles sotmesos per la ignorància i la pobresa.

Avui en dia, afortunadament en el nostre entorn, les coses son força diferents. La democràcia ha fet possible que l’accés a les posicions de poder no estigui restringit a les classes socials dominants. La societat ha deixat de ser sotmesa a la pressió del poder generador de por, però els personatges que ocupen les posicions rellevants segueixen esdevenint els referents naturals de la societat.

Es per això que els polítics que ocupen els llocs més vistosos han de ser conscients que la societat els observa, que idealitza el que fan i que n’esdevenen referents. Això afalaga, honora i a la vegada obliga.

Obliga a tenir un comportament adequat a aquesta categoria de referent social i aquesta obligació té un abast públic i privat, ja que tot forma part del que la gent veu, avalua i integra com a referent de comportament.

Entre aquests comportaments decorosos i adequadament ètics cal esmentar, molt especialment els següents:

• El que es diu i el que es fa. Sembla que la mentida sistemàtica i les promeses amb vocació de no ser complides son moneda d’ús corrent i, per tant, el valor de la paraula s’esmicola de tant malbaratar-la.

• L’ús net dels diners públics. A vegades la finalitat de la despesa pública té un destí directament adreçat a aconseguir avantatges partidistes en lloc de prioritzar les necessitats dels ciutadans que paguem els impostos i tenim dret a que la finalitat del seu ús sigui adreçat al bé comú.

• El ritme de vida. L’exercici del poder pot donar accés a gaudir de serveis i luxes insospitats i inassequibles en la vida corrent dels ciutadans i dels propis polítics abans d’accedir als càrrecs. L’austeritat no vol dir agafar el metro en època de campanya, vol dir fer la feina decorosament evitant els luxes innecessaris i les despeses fastuoses.

• L’enriquiment fàcil o de difícil explicació. Els polítics han d’estar adequadament retribuïts. Si no és així no tindrem persones d’alta capacitat amb voluntat política, però és del tot imprescindible garantir que hi ha un seguiment acurat de l’evolució patrimonial dels homes i dones que accedeixen als càrrecs públics. En això no s’amaga una sospita generalitzada, sinó el desig de detectar les actuacions fraudulentes a temps. Si s’hagués fet així, s’hauria evitat l’escàndol de Marbella des del seu inici.

Idealitzem als personatges públics, convertint-los en referents socials i exemple a seguir, per tant és lògic esperar que els seus comportaments siguin dignes de ser referent per la gent que els idealitza i admira.

Afortunadament hi ha molts homes i dones que fan de l’exercici de la política un treball seriós, honest i prudent digne d’esdevenir exemple de la societat a la que serveixen, que actuen amb responsabilitat, es creuen el país i son honestos.

Els ciutadans hem de saber separar el gra de la palla.

La planificació a llarg termini és la clau política

2006-09-03T21:17:00.000+02:00

De les diverses formes a partir de les quals els governants poden exercir la seva responsabilitat democràtica de govern hi ha dues que em semblen especialment remarcables.

La primera està condicionada pel període de temps comprès entre dues convocatòries electorals. Durant aquest període, alguns polítics elegits esmercen tots els seus esforços en consolidar la seva posició dintre de l'elit a la qual pertanyen. Els seus interessos, per tant, estan molt lluny de coincidir amb els interessos d'aquells que els voten o, si més no, tenen pocs elements en comú amb les atractives formulacions de determinades promeses electorals. En aquest sentit, és podria dir que allò que els mou és la repercussió a curt termini de les seves accions de govern i, en conseqüència, les implicacions d'aquestes en el seu futur polític. Es tracta de prendre posicions constantment davant les corredisses, picabaralles i maniobres en les quals inverteixen el temps els que han sigut privilegiats amb una porció del pastís.

Malauradament, hem sigut testimonis massa sovint d'aquest forma d'exercir el poder tant en l'administració local com en la nacional. I l'única solució que sembla possible per a rectificar els nefastos errors a què ens condueix una acció de govern basada en el futur immediat del seus responsables és la denúncia i l'exclusió de la vida pública d'aquesta subespècie política.

Ara bé, en aquest blog tractem de parar atenció en aquells professionals de la política que es creuen el país, són honestos sense ambigüitats i anteposen la responsabilitat a qualsevol altra consideració. A aquests professionals, en el quals hi crec i als quals respecto, vull recordar-los que hi ha - repeteixo, entre moltes altres - una segona forma de govern que no té res a veure amb el seu futur polític sinó amb el futur del país i el benestar dels ciutadans, i que, tanmateix, és la clau en la consecució dels objectius de prosperitat, modernitat, justícia i democràcia. Aquesta forma de govern no té cap altre secret que la planificació com a eix de la construcció nacional.

Posem alguns exemples. Cal planificació per a disminuir a mig termini l'impacte dels dèficits en infraestructures: sembla increïble que el país més industrialitzat de l'estat espanyol encara no pugui prendre decisions sobre els seus ports i aeroports, o no gaudeixi dels beneficis que podria aportar la instal·lació i funcionament d'una xarxa de trens d'alta velocitat. Cal planificació que permeti organitzar els fluxos migratoris i les necessitats en treball, educació, sanitat, habitatge, etc. dels nouvinguts i dels molts més que vindran. Cal planificació per a eradicar la pobresa que a hores d'ara afecta al 17,7 per cent de la població catalana; percentatge que sens dubte anirà creixent a mida que quedin sense corregir els factors que la provoquen. Cal planificació, finalment, en la qual estigui present una sincera preocupació pel benestar de la gent gran d'avui i la de demà, i sobretot que dissenyi un futur millor pels nostres joves.

En resum, hi ha una forma de govern que pensa en el país i en la gent i no en el càrrecs públics. Potser és un exercici de poder que no alimenta les ambicions personals ni el cursus honorum dels arribistes, però estic convençut que és la millor forma per fer del nostre un país orgullós d'allò que vol ser. Sense complexos.

L'honestedat és la obligació primordial

2006-08-20T20:08:00.000+02:00

Pot semblar pueril i innocent parlar de temes com els que hem tractat en els articles anteriors. La responsabilitat, creure’s el país, o parlar de la honestedat en l’àmbit polític, pot semblar tant bàsic i evident que no caldria, però a vegades, és important recordar allò que és evident, les qüestions bàsiques, per tal de no perdre el nord i retrobar el camí.

La honestedat és un requisit primigeni per a dedicar-se a la política. El diccionari diu que honestedat és refereix a la qualitat que adorna a la persona honrada i de la honradesa en diu que és la qualitat de ser incapaç d’enganyar, robar o estafar i s'en diu de la persona escrupolosa en el compliment dels seus deures. A la vista de les definicions, potser si que feia falta que en parléssim de la honradesa i de la honestedat perquè amb les definicions, i amb el que estem veien en el nostre entorn, és clar que és necessari filar prim en les persones en les que dipositem la nostra confiança política.

A vegades i a primer cop d’ull podem pensar que és honest el que no posa ma al calaix del diner públic en benefici propi. Bé, aquest és un primer requisit, elemental, i tant que ho és, però també deixa de ser honest el que menteix als ciutadans o explica veritats a mitges i segons li convé, el que atorga càrrecs de confiança i ben pagats als parents i amics i el que compra fidelitats “inquebrantables” fent ús del seu poder mentre desenvolupa càrrecs polítics. No totes les garanties d’honradesa es perden fent mal ús dels diners, també hi ha d'altres mals usos que fan que deixin de ser honestos els qui els practiquen.

Deia Sòcrates que l’individu ha d’estar més preocupat per la honradesa de les seves accions, en definitiva d’actuar rectament, que per el risc de viure o morir. Sòcrates picava molt alt. La quotidianitat de la vida política ens ha fet viure i veure tal quantitat d’accions d’honestedat qüestionable que, potser de manera inconscient i involuntària, hem anat rebaixant el llistó de les exigències ciutadanes en matèria d’honradesa dels nostres polítics. Res ens sorprèn. Es hora de tornar a reivindicar els principis bàsics i exigir que els polítics tinguin, per part dels ciutadans, les màximes demandes en matèria de responsabilitat, de creure en el país i d’honestedat. Potser aquests haurien de ser els criteris principals per fer-los confiança, més que a partir de programes afalagadors i promeses ensucrades.

Ningú espera que els polítics siguin infalibles, ningú ho és, ningú espera que no tinguin cap relliscada en la seva acció política, si fos així no serien humans i ningú espera que siguin homes i dones d’innocència infantil. Ningú ho espera això, ningú ho vol. El que tots esperem és que siguin homes i dones responsables, honestos i que creguin en el país, al menys tant com els milers de ciutadans que cada dia treballen honestament i amb humilitat per aconseguir que el país funcioni, a vegades malgrat les accions de polítics que viuen i actuen en una galàxia molt allunyada de les necessitats i inquietuds dels ciutadans.

Per acabar cal afirmar que seria injust posar a tots els polítics en una presumpte actitud deshonesta. Això seria tant injust com pensar que tots son honrats amb garanties. La nostra responsabilitat com a ciutadans és triar, amb el seny necessari per prioritzar les qualitats més importants: la responsabilitat, creure’s el país i honestedat. A partir d’aquí els programes son, ben segur, importants, però menys rellevants.

Creure's el país com a segona obligació

2006-08-06T19:22:00.000+02:00

A les seves reflexions sobre els comportaments i les virtuts dels polítics professionals, en Max Weber deia, pels voltants de 1919, que la lluita entre partits persegueix no només un fi objectiu sinó també, i abans que res, el control sobre la distribució dels càrrecs públics. Per a en Weber, la diferència entre el viure per a i el viure de se situava a un nivell econòmic; un nivell, al cap i a la fi, matusser.

No crec que el sociòleg alemany fos conscient que la seva anàlisi de la realitat política del seu temps seria aplicable a la realitat del nostre. Suposo que avui es preguntaria com hem sigut capaços de no aprendre quasi bé res, encara que durant bona part del segle XX la lluita per les llibertats i per la consolidació de la democràcia hagi hagut de conviure amb el dolor, la destrucció i l'obscuritat de l'autoritarisme.

¿Com es possible, diria en Weber, que en la construcció del nostre sistema polític, tan envejable en la seva modernitat, no haguem dissenyat prou mecanismes de control com per a eliminar de la política qualsevol tendència que tingui a veure amb l'amoralitat de determinats comportaments?. ¿En quin punt de la seva evolució ideològica, els polítics democràticament elegits i amb responsabilitat de govern han oblidat que nosaltres, el modestos votants - és a dir, els ciutadans anònims que, com diu en Jordi Mauri, contribuïm al progrés del nostre país pagant els impostos que ens pertoquen -, no els hem donat, en cap cas, el vist i plau per a mercadejar amb els càrrecs públics?. ¿En quin moment de la seva trajectòria professional, els homes que ostenten el poder que emana de la voluntat ciutadana han decidit que el més important és el viure de abans que el viure per a?.

Estic segur que a tots se'ns acudeixen algunes respostes, moltes de les quals feririen el sinistre orgull d'aquells que es consideren paradigmes del patriotisme, però permeteu-me oferir-vos una sincera reflexió: estic convençut que els que lluiten pels càrrecs, mercadegen amb la seva distribució, s'afanyen en afavorir a socis i fidels i es reparteixen amb absoluta impunitat una bona part dels nostres impostos, amb la connivència dels seus correligionaris d'arreu l'estat, ho fan perquè no creuen ni el sistema democràtic, ni en la responsabilitat política, ni en la honestedat que ha de presidir tots els actes dels homes dedicats a la res publica. Però, per damunt de tot, en allò que no creuen aquests cleptòmans de la política és en el seu país.

L'amic Mauri ens proposa que la responsabilitat sigui la primera obligació de la classe governant catalana. Jo us proposo que la segona obligació sigui creure's el País i en el País - en majúscules -, i el nostre deure recordar-los a les urnes que ara és el moment de viure per a fer de la nostra una Nació pròspera, moderna, justa i democràtica.

La responsabilitat com a primera obligació

2006-08-06T07:10:00.000+02:00

Durant segles els pobles han estat explotats pels seus governants i han viscut sota el règim de la por que els dominadors els inspiraven. Els governants han cobrat els impostos de forma abusiva amb la única finalitat d’enriquir-se i sense sentir cap responsabilitat vinculada a l’acció de govern.

Afortunadament a partir de la Revolució Francesa es va estendre per Europa primer i per la resta del mon, progressivament, una nova escala de valors en la que els governants havien d’exercir la seva funció de govern en benefici dels governats, del poble. Aquestes obligacions de govern tenen un ampli ventall que va des de la protecció en front dels hipotètics enemics fins a la promoció de la qualitat de vida garantint els serveis de salut, l’educació, la seguretat econòmica a la vellesa i inclouen la responsabilitat dels governant per garantir que els serveis públics funcionin en benefici de la gent. Tot això converteix un poble de súbdits en un poble de ciutadans.

Estem satisfets de formar part d’un país que ha evolucionat fins a assolir altes cotes de qualitat de vida per els seus ciutadans i un sistema polític amb nivells de democràcia interna que no haurien de tenir res d’envejar amb el que tenen en els països més desenvolupats i amb més tradició democràtica. Fins aquí sembla que tot va bé, podríem dir que tot son flors i violes i per tant no caldria fer-ne més comentari que els que pogués inspirar el cofoisme satisfet.

La veritat és que l’escletxa que s’ha generat entre els ciutadans i els polítics és cada vegada més gran. És una opinió generalitzada que els polítics viuen en els seus àmbits del poder preocupats de les seves prioritats personals o de Partit, sempre allunyades de les necessitats dels ciutadans i convençuts que a Catalunya s’hi viu molt i molt bé, oblidant que un percentatge considerable de la població viu en el llindar de la pobresa i que als joves els costa veure la manera de llaurar-se un futur digne amb el seu treball. On son els governants quan el país pateix una crisi de grans dimensions com la situació límit viscuda per desenes de milers de persones a l’aeroport del Prat fa uns dies?

El nostre petit país té una llarga llista d’assignatures pendents d’aprovar. La seguretat ciutadana, l’ordenació del fet migratori, l’accés a la vivenda pels joves, l’atenció integral a la vellesa i als més desfavorits i un llarg etcètera que ara no és del cas detallar. Els governants a qui fem confiança per ocupar els escons del Parlament han d’exercir la responsabilitat de treballar per a “aprovar” aquestes assignatures pendents. Els ciutadans, a canvi de veure com es progressa en la millora dels temes pendents, estem disposats a seguir exercint les nostres responsabilitats com a ciutadans, exemplificades en un disciplinat pagament de tots els impostos vigents.

Tot plegat la democràcia està basada en una distribució de responsabilitats en la que ningú, ni governants ni governats, en té ni més ni menys, però en la que tothom ha de respondre de com exerceix les seves. Ningú està exclòs de donar explicacions de com compleix les seves responsabilitats. Això els ciutadans ho sabem molt bé, perquè l’Administració disposa dels mecanismes suficients per a detectar l’incompliment de les nostres obligacions i exigir-ne l’immediata adequació. Els governants tenen també aquests mecanismes de supervisió??? Hi tant que sí. Però sovint l’aritmètica de minories i majories fa que la deixadesa en les obligacions, les responsabilitats no ateses i les feines mal fetes, tinguin immunitat ”parlamentària” i tot i que quedi ben palès qui no ha fet les coses bé i no exerceix correctament les seves responsabilitats tot queda igual després de debats densos que els ciutadans no entenem i en els que ens sembla que es tracten qüestions allunyades de les que ens afecten. El darrer exemple el tenim en el vergonyós assumpte de l’aeroport. Competències, no competències i en definitiva incompetències, deixen en la més estricte indefensió uns ciutadans afectats per l’acció desordenada de brètols, mentre els “responsables” s’ho miren esmaperduts.

El tema de l’aeroport resulta molt evident ja que es viu, encara que els governants no ho han viscut així, com un fet que representa una crisi de gran abast de la que els mitjans de comunicació se n’han fet un gran ressò, però son els assumptes de fons, alguns ja esmentats i que afecten a molta gent anònima, humil i sense ressò mediàtic, els que requereixen, sobretot, el compromís dels governants per cercar millores efectives i sostingudes, no cops d’efecte. Aquest compromís és la millor expressió de la responsabilitat de govern en democràcia, és un mínim exigible als governants, és la grandesa de la política que ha d’estar al servei dels ciutadans, encara que, a vegades sembla que es tracti d’un plantejament de màxims.

Inauguració Catalunya té Futur

2006-08-06T06:05:00.000+02:00

Aquest blog té com a finalitat expresar les reflexions que ens ajudin a tots els que el llegim a construir encertadament el futur del nostre país. S'espera dels participants que expressin les seves reflexions en forma d'escrits redactats com a articles d'opinió.

Els autors s'han de sentir lliures per a expresar les seves opinions amb la capacitat que la seva saviesa els permeti i el respecte i la moderació que la seva ètica els marqui.

Els participants i lectors d'aquest blog no tenen perquè compartir totes les reflexions que es presentin i fora convenient que no s'establissin rèpliques i contrarèpliques, pero sí articles que presentin i argumentin posicions contraposades sobre els temes plantejats.

Aquest espai no és l'òrgan oficiós de cap ideologia ni de cap organització política ni social. Hi participen persones amb un únic punt en comú: El desig que en el futur Catalunya sigui un país encara més fort i més prosper pels nostres fills.