El blog Catalunya té futur ha estat silenciós durant els darrers tres mesos. Això ha estat així per respecte a les noves i interessants iniciatives polítiques que s’estaven produint en el país. D’una banda, s’ha materialitzat una plataforma crítica en el sí del republicanisme independentista que defensa un pacte de govern en què s’afavoreixi l’eix nacional i no pas l’eix ideològic; i de l’altra, s’ha endegat, des de l’oposició nacionalista, un procés ambiciós l’objectiu del qual és la recerca de complicitats sociopolítiques al voltant d’un nou concepte de catalanisme. Les dues iniciatives tenen en comú la consecució de la plena sobirania per a la nació catalana.
13 de gener 2008
Un altre espectre polític
16 de setembre 2007
Si Companys ens veiés
Fa poc més d'un any vàrem iniciar aquest blog amb el propòsit de fer públiques a la xarxa, com molts d'altres internautes, les nostres opinions y reflexions sobre allò que té a veure amb el present i el futur del nostre país. És hora d'agrair al grup fidel de lectors que segueixen la trajectòria d'aquest blog el seu suport i la seva comprensió. Per respecte a ells i a les nostres idees hem procurat ser curosos amb el to i la forma i hem intentat que l'accent es trobés allà on havia de ser, és a dir, en la esperança de que aquesta nació trobi al capdavant de les seves aspiracions a les dones i als homes que mereix.
Des de fa unes quantes setmanes Catalunya viu, segons tots els mitjans de comunicació, un debat intens sobre el seu futur. Polítics governants i opositors s'afanyen en parlar de refundacions ideològiques, referèndums d'autodeterminació, pactes, pluja fina o pluja grossa. Encara que els debats siguin imprescindibles en qualsevol societat democràticament sana, aquest sembla que podria quedar-se, tot plegat, en només un altre episodi pre-electoral, la conseqüència més immediata del qual és portar a la societat per l'etern camí de la confusió. Però també és cert que aquest debat ens permetrà saber qui defensarà allò que diu i, per tant, qui serà capaç d'encapçalar les aspiracions d'una societat farta de promeses incomplides.
I és que el votant, l'home del carrer, aquell que ha de patir apagades de llum, aeroports de fireta i trens tercermundistes, aquell que sap que Catalunya es, essencialment, una nació espoliada i governada - malauradament - per alguns companys de partit d'espoliadors, s'allunya cada vegada més dels interessos dels que no fan més que aparcar la resolució del greus i grans problemes quotidians i marejar la perdiu amb discussions innecessàries.
Aquest país mereix que algú amb la suficient autoritat moral recondueixi el debat, cridi a l'ordre als que no tenen clar què som, expliciti quines són les prioritats polítiques i socials, i sàpiga transmetre al conjunt del poble català la il·lusió per construir una nació independent amb un futur digne, pròsper i lliure. En resum, la nostra modesta opinió és que aquest país necessita un líder. Un líder com ho van ser el President Lluís Companys i el President Jordi Pujol, cadascú dels quals amb la seva manera de fer i les seves contradiccions.
Per a esdevenir aquest líder capaç d’aglutinar la nació catalana i portar-la pel camí del futur que mereix, cal que tingui la visió d’una nació lliure, justa i amb plena capacitat de desenvolupar-se. Això vol dir un líder que prioritzi l’eix nacionalista per sobre de les ideologies de partit. Catalunya ja va superant el debat ideològic i només podrà ser si es fonamenta en el convenciment que som una nació. El líder capaç d’aglutinar al seu entorn les diverses sensibilitats nacionalistes catalanes trobarà el suport electoral suficient per a impulsar les polítiques de desenvolupament que el país necessita i per a defensar les polítiques i decisions menys populars o populistes, però que també s’han d’afrontar. Cal un líder que entengui el país, hi cregui i es faci entendre sense retòrica estèril. És a dir un líder proper i assequible, que “pujoleigi”, i que a la vegada sigui contundent i inflexible en les qüestions fonamentals del país.
La situació actual en la que només es prenen les decisions fàcils i s’ajornen les difícils, sempre amb la visió posada en els interessos dels partits, no pot continuar. Catalunya necessita veure sorgir l’home o la dona capaç de fer veure els horitzons i jubilar la generació de polítics que només veuen i fan veure el rabiós present sense cap perspectiva de futur i ens volen fer creure que tot va bé i que no ens cal més del que tenim.
La celebració de l’11 de setembre de 1977 va fer prendre consciència col·lectiva de que tot era possible i que valia la pena l’esforç d’intentar aconseguir fer progressar Catalunya com a nació. La celebració d’aquest any, trenta anys més tard, ha estat la del conformisme, el cofoisme dels diferents partits i dels seus polítics que ja tenen els sous presents i la jubilació assegurada. En fi, de l’acceptació d’un anar fent sense ambició. No s’hi ha presentat cap desig ni cap plantejament seriós d’anar més enllà com a nació, no hi ha hagut propostes per tal d’afrontar els reptes inajornables que té Catalunya. No hi ha hagut visió d’una Catalunya amb majúscules.
Des de fa unes quantes setmanes Catalunya viu, segons tots els mitjans de comunicació, un debat intens sobre el seu futur. Polítics governants i opositors s'afanyen en parlar de refundacions ideològiques, referèndums d'autodeterminació, pactes, pluja fina o pluja grossa. Encara que els debats siguin imprescindibles en qualsevol societat democràticament sana, aquest sembla que podria quedar-se, tot plegat, en només un altre episodi pre-electoral, la conseqüència més immediata del qual és portar a la societat per l'etern camí de la confusió. Però també és cert que aquest debat ens permetrà saber qui defensarà allò que diu i, per tant, qui serà capaç d'encapçalar les aspiracions d'una societat farta de promeses incomplides.
I és que el votant, l'home del carrer, aquell que ha de patir apagades de llum, aeroports de fireta i trens tercermundistes, aquell que sap que Catalunya es, essencialment, una nació espoliada i governada - malauradament - per alguns companys de partit d'espoliadors, s'allunya cada vegada més dels interessos dels que no fan més que aparcar la resolució del greus i grans problemes quotidians i marejar la perdiu amb discussions innecessàries.
Aquest país mereix que algú amb la suficient autoritat moral recondueixi el debat, cridi a l'ordre als que no tenen clar què som, expliciti quines són les prioritats polítiques i socials, i sàpiga transmetre al conjunt del poble català la il·lusió per construir una nació independent amb un futur digne, pròsper i lliure. En resum, la nostra modesta opinió és que aquest país necessita un líder. Un líder com ho van ser el President Lluís Companys i el President Jordi Pujol, cadascú dels quals amb la seva manera de fer i les seves contradiccions.
Per a esdevenir aquest líder capaç d’aglutinar la nació catalana i portar-la pel camí del futur que mereix, cal que tingui la visió d’una nació lliure, justa i amb plena capacitat de desenvolupar-se. Això vol dir un líder que prioritzi l’eix nacionalista per sobre de les ideologies de partit. Catalunya ja va superant el debat ideològic i només podrà ser si es fonamenta en el convenciment que som una nació. El líder capaç d’aglutinar al seu entorn les diverses sensibilitats nacionalistes catalanes trobarà el suport electoral suficient per a impulsar les polítiques de desenvolupament que el país necessita i per a defensar les polítiques i decisions menys populars o populistes, però que també s’han d’afrontar. Cal un líder que entengui el país, hi cregui i es faci entendre sense retòrica estèril. És a dir un líder proper i assequible, que “pujoleigi”, i que a la vegada sigui contundent i inflexible en les qüestions fonamentals del país.
La situació actual en la que només es prenen les decisions fàcils i s’ajornen les difícils, sempre amb la visió posada en els interessos dels partits, no pot continuar. Catalunya necessita veure sorgir l’home o la dona capaç de fer veure els horitzons i jubilar la generació de polítics que només veuen i fan veure el rabiós present sense cap perspectiva de futur i ens volen fer creure que tot va bé i que no ens cal més del que tenim.
La celebració de l’11 de setembre de 1977 va fer prendre consciència col·lectiva de que tot era possible i que valia la pena l’esforç d’intentar aconseguir fer progressar Catalunya com a nació. La celebració d’aquest any, trenta anys més tard, ha estat la del conformisme, el cofoisme dels diferents partits i dels seus polítics que ja tenen els sous presents i la jubilació assegurada. En fi, de l’acceptació d’un anar fent sense ambició. No s’hi ha presentat cap desig ni cap plantejament seriós d’anar més enllà com a nació, no hi ha hagut propostes per tal d’afrontar els reptes inajornables que té Catalunya. No hi ha hagut visió d’una Catalunya amb majúscules.
En definitiva no hi ha hagut visió d’una nació lliure, justa i pròspera. Si Companys ens veies, quin desengany!!!
15 de juliol 2007
On son els líders?
Tenim governants. Això sí. Els càrrecs estan ocupats, només faltaria, però tenim líders de veritat?
A Europa, durant la segona meitat del segle XX, hi ha hagut veritables líders que van ser capaços de reconstruir un continent després de la Segona Guerra Mundial.
A Espanya i a Catalunya la dictadura no va deixar aflorar els lideratges fins a la seva finalització i van ser aquests líders carismàtics i determinats els qui van fer possible una transició que, encara que amb molts clarobscurs, va reedificar la democràcia.
La generació d’aquests polítics amb lideratge clar ha donat pas a una altra generació que no té, ni de bon tros, les característiques suficients per a succeir dignament als seus antecessors, i tampoc per merèixer la confiança dels electors.
Les característiques d’un líder polític no son difícils de definir encara que és molt poc freqüent que es trobin totes juntes en la mateixa persona. Un líder ha de tenir un fonament ideològic profondament arrelat, una gran ambició per a portar a terme el seu projecte i una bona capacitat de comunicació per explicar-lo. Tot això ha d’anar acompanyat de una bona dosi de generositat, ja que la finalitat última de tot l’esforç ha de ser el bé comú i el progrés de la societat i no el benefici personal.
Totes aquestes característiques del bon líder polític han d’estar aixoplugades sota d’un tot més alt que és la ètica. La ètica la formen el discerniment moral, el compliment del dret i el respecte als costums socials.
La moral del líder polític consisteix en l’exercici de discerniment que està obligat a fer entre el que està bé i el que està malament i imposar-se unes pautes d’actuació limitades en els marges estrictes del que està bé. En política es diu que tot s’hi val i això només és cert quan no hi ha una base moral.
Tal i com deia Max Weber en el seu assaig “La política com a professió”, el polític no ha de ser un sant, ja que l’àmbit polític no és un àmbit de santedat, però sí és exigible que sigui un àmbit de persones ètiques i responsables amb el compromís que adquireixen amb els seus electors.
L’ambició política és positiva i útil si és generosa, si la seva visió està en el progrés social i en la millora de les condicions de vida dels ciutadans. D’altra manera és ambició però no és política.
Darrerament hem vist massa exemples, en el nostre entorn, d’una utilització de la vida política i dels instruments polítics amb l’únic objectiu de donar satisfacció a ambicions personals, conservació de càrrecs i privilegis i atacs més propis de bandes de carrer que de partits polítics. Tot plegat liderat per polítics que al tastar el poder o al perdre’l converteixen la seva recuperació o la seva conservació en una finalitat en sí mateixa i, arribats a aquest punt sí que tot si val, ja que en aquestes circumstàncies la ideologia, el bé social, el progrés i la identitat, queden molt lluny. La mediocritat s’instal·la en els llocs de poder i se n’aprofita, potser no per mala fe, sinó perquè des de la mediocritat no hi ha capacitat de veure més enllà, per fer un ús ètic i responsable del poder.
Ens haurem d’esperar que una nova generació de polítics vagi substituint a aquesta generació aprofitada i mediocre que es diu demòcrata perquè sap utilitzar en benefici propi les estructures democràtiques i no s’immuten davant de grans percentatges d’abstenció que son l’avís del desencís.
La història demostra que cíclicament van apareixent líders polítics capaços de fer progressar les nacions. No ens ha estat donat tindre’n en aquests moments. Seguirem esperant i mentrestant farem la declaració de la renda i seguirem dient el que pensem.
A Europa, durant la segona meitat del segle XX, hi ha hagut veritables líders que van ser capaços de reconstruir un continent després de la Segona Guerra Mundial.
A Espanya i a Catalunya la dictadura no va deixar aflorar els lideratges fins a la seva finalització i van ser aquests líders carismàtics i determinats els qui van fer possible una transició que, encara que amb molts clarobscurs, va reedificar la democràcia.
La generació d’aquests polítics amb lideratge clar ha donat pas a una altra generació que no té, ni de bon tros, les característiques suficients per a succeir dignament als seus antecessors, i tampoc per merèixer la confiança dels electors.
Les característiques d’un líder polític no son difícils de definir encara que és molt poc freqüent que es trobin totes juntes en la mateixa persona. Un líder ha de tenir un fonament ideològic profondament arrelat, una gran ambició per a portar a terme el seu projecte i una bona capacitat de comunicació per explicar-lo. Tot això ha d’anar acompanyat de una bona dosi de generositat, ja que la finalitat última de tot l’esforç ha de ser el bé comú i el progrés de la societat i no el benefici personal.
Totes aquestes característiques del bon líder polític han d’estar aixoplugades sota d’un tot més alt que és la ètica. La ètica la formen el discerniment moral, el compliment del dret i el respecte als costums socials.
La moral del líder polític consisteix en l’exercici de discerniment que està obligat a fer entre el que està bé i el que està malament i imposar-se unes pautes d’actuació limitades en els marges estrictes del que està bé. En política es diu que tot s’hi val i això només és cert quan no hi ha una base moral.
Tal i com deia Max Weber en el seu assaig “La política com a professió”, el polític no ha de ser un sant, ja que l’àmbit polític no és un àmbit de santedat, però sí és exigible que sigui un àmbit de persones ètiques i responsables amb el compromís que adquireixen amb els seus electors.
L’ambició política és positiva i útil si és generosa, si la seva visió està en el progrés social i en la millora de les condicions de vida dels ciutadans. D’altra manera és ambició però no és política.
Darrerament hem vist massa exemples, en el nostre entorn, d’una utilització de la vida política i dels instruments polítics amb l’únic objectiu de donar satisfacció a ambicions personals, conservació de càrrecs i privilegis i atacs més propis de bandes de carrer que de partits polítics. Tot plegat liderat per polítics que al tastar el poder o al perdre’l converteixen la seva recuperació o la seva conservació en una finalitat en sí mateixa i, arribats a aquest punt sí que tot si val, ja que en aquestes circumstàncies la ideologia, el bé social, el progrés i la identitat, queden molt lluny. La mediocritat s’instal·la en els llocs de poder i se n’aprofita, potser no per mala fe, sinó perquè des de la mediocritat no hi ha capacitat de veure més enllà, per fer un ús ètic i responsable del poder.
Ens haurem d’esperar que una nova generació de polítics vagi substituint a aquesta generació aprofitada i mediocre que es diu demòcrata perquè sap utilitzar en benefici propi les estructures democràtiques i no s’immuten davant de grans percentatges d’abstenció que son l’avís del desencís.
La història demostra que cíclicament van apareixent líders polítics capaços de fer progressar les nacions. No ens ha estat donat tindre’n en aquests moments. Seguirem esperant i mentrestant farem la declaració de la renda i seguirem dient el que pensem.
10 de juny 2007
Deures sense drets
Desprès de la extraordinària participació en les darreres eleccions a la presidència de la República Francesa, els índexs d'abstenció en les municipals a casa nostra ens han deixat la sensació que a Catalunya la democràcia ni té la vitalitat de la francesa ni la seva consolidació desperta l'interès dels ciutadans. Durant uns quants dies (potser dos o tres setmanes) els polítics, en un intent de traslladar a la ciutadania la seva preocupació per aquest trist fenomen, es preguntaran públicament quines són les raons de l'abstenció i proposaran una mena de reflexió col·lectiva que acabarà, com sempre, en mitja dotzena de declaracions, quatre articles mal comptats, i un estudi sociològic que es passejarà mesos i mesos pels diversos despatxos de l'administració.
Jo crec que la seva preocupació no és sincera. Ho demostra el fet de no haver fet res per pal·liar un mal que ja comença a ser endèmic a la nostra democràcia. El polítics estan tan lluny de la vida real de les persones que difícilment entenen les raons per les quals algú decideix no confiar en el sistema i quedar-se a casa, amb els seus, gaudint d'un dia festiu. Per començar, haurien de iniciar un debat en què la població pogués dir la seva en relació a la permanent tergiversació dels conceptes de dret i deure, i continuar amb una profunda transformació d'un sistema que en exigeix molt més del que ens dóna.
Al meu parer, la principal raó de l'abstenció és que la gent, en general, està emprenyada. Definitivament, s'ha fet realitat allò que va dir August Comte (1798-1857), un gran enemic per cert de la democràcia i de la idea de sobirania i voluntat popular: "La paraula dret, caldria fer-la desaparèixer del vertader llenguatge de la política (...). Ningú no posseeix altre dret que el de complir el seu deure". Sembla com si el nostre sistema s'hagués inspirat en el pensament antidemocràtic més ranci. Ens exigeix constantment que complim el nostres deures i amb força dificultats ens reconeix algun dret. I això emprenya. I emprenya el fet que eleccions rere eleccions el sistema es vagi enfortint en aquest cercle viciós en què el drets del ciutadans destaquen per la seva absència. No m'estranya que molta gent a l'hora de votar es quedi a casa o se'n vagi allà on vulgui.
És bo i desitjable per a una convivència ordenada que hi hagin deures que s'han de complir. Però també és cert que de mica en mica ningú s'encarrega d'ordenar la convivència en base a uns drets que són ineludibles. I això, no és bo ni desitjable en una societat que encara té pendent, precisament, el reconeixement del dret a decidir el seu propi futur.
Aquells que tenen la capacitat de canviar les coses, és a dir, aquells que amb el poder que els ha atorgat la voluntat popular poden fer que el ciutadà percebi que la defensa dels seus drets és el principal objectiu de qui governa, s'haurien d'afanyar en prendre nota i copiar els models d'altres democràcies amb més solera que la nostra. Si no és així, si la seva aspiració no és la de governar amb el respecte i l'estimació guanyats a un poble, si més no, satisfet amb l'equilibri dels seus drets i dels seus deures, que no s'espantin quan alguns, que tota la vida hem estat compromesos amb la conquesta d'una societat comparable a la dels nostres veïns, diem que tenim un peu en la més absoluta indiferència i abstenció social, i un altre en el atractiu i caòtic ordre de l'acràcia.
Jo crec que la seva preocupació no és sincera. Ho demostra el fet de no haver fet res per pal·liar un mal que ja comença a ser endèmic a la nostra democràcia. El polítics estan tan lluny de la vida real de les persones que difícilment entenen les raons per les quals algú decideix no confiar en el sistema i quedar-se a casa, amb els seus, gaudint d'un dia festiu. Per començar, haurien de iniciar un debat en què la població pogués dir la seva en relació a la permanent tergiversació dels conceptes de dret i deure, i continuar amb una profunda transformació d'un sistema que en exigeix molt més del que ens dóna.
Al meu parer, la principal raó de l'abstenció és que la gent, en general, està emprenyada. Definitivament, s'ha fet realitat allò que va dir August Comte (1798-1857), un gran enemic per cert de la democràcia i de la idea de sobirania i voluntat popular: "La paraula dret, caldria fer-la desaparèixer del vertader llenguatge de la política (...). Ningú no posseeix altre dret que el de complir el seu deure". Sembla com si el nostre sistema s'hagués inspirat en el pensament antidemocràtic més ranci. Ens exigeix constantment que complim el nostres deures i amb força dificultats ens reconeix algun dret. I això emprenya. I emprenya el fet que eleccions rere eleccions el sistema es vagi enfortint en aquest cercle viciós en què el drets del ciutadans destaquen per la seva absència. No m'estranya que molta gent a l'hora de votar es quedi a casa o se'n vagi allà on vulgui.
És bo i desitjable per a una convivència ordenada que hi hagin deures que s'han de complir. Però també és cert que de mica en mica ningú s'encarrega d'ordenar la convivència en base a uns drets que són ineludibles. I això, no és bo ni desitjable en una societat que encara té pendent, precisament, el reconeixement del dret a decidir el seu propi futur.
Aquells que tenen la capacitat de canviar les coses, és a dir, aquells que amb el poder que els ha atorgat la voluntat popular poden fer que el ciutadà percebi que la defensa dels seus drets és el principal objectiu de qui governa, s'haurien d'afanyar en prendre nota i copiar els models d'altres democràcies amb més solera que la nostra. Si no és així, si la seva aspiració no és la de governar amb el respecte i l'estimació guanyats a un poble, si més no, satisfet amb l'equilibri dels seus drets i dels seus deures, que no s'espantin quan alguns, que tota la vida hem estat compromesos amb la conquesta d'una societat comparable a la dels nostres veïns, diem que tenim un peu en la més absoluta indiferència i abstenció social, i un altre en el atractiu i caòtic ordre de l'acràcia.
AGL
15 d’abril 2007
Estirar o empènyer
Recentment s’ha produït un acte que ha reunit la major concentració mai vista de representants d’això que s’anomena la societat civil catalana, amb la finalitat de reivindicar un aeroport a l’alçada del que necessita l’economia nacional. Catalunya no pot desenvolupar-se i atraure capitals, ni pot donar sortida a les iniciatives que generen riquesa i llocs de treball si no disposa d’unes infraestructures de gran volada que facilitin la conversió de noves idees empresarials i de progrés en realitats productives.
Un aeroport amb connexions amb tot el mon, un port que, a més de ser important en creuers turístics, sigui el primer del Mediterrani en moviment de mercaderies i unes xarxes ferroviàries que superant els traçats originals del segle XIX ens posin en contacte amb la resta de mercats europeus a gran velocitat.
Això vol dir futur per a Catalunya i la resta és política-ficció i miopia d’uns polítics que, en lloc d’estirar del país per anar endavant i construir el veritable progrés, esperen que els empenyin a fer la seva feina, com aquelles ballarines perugues que tenen por escènica i les han d’empènyer per fer-les sortir a l’escenari.
La concentració celebrada a Barcelona per a reclamar un aeroport intercontinental és un toc d’alerta a la classe política catalana. En aquest cas, tampoc han estat els polítics els que han pres la iniciativa i han liderat un procés clar i decidit per a obtenir del govern de l’Estat les inversions necessàries, arrossegant i envoltant-se d’aquesta societat civil que, mancada de lideratge de país, s’ha de reunir a banda per fer sentir la seva veu.
Tristament, com ja és habitual, se’ls han avançat, després d’esperar que fossin els polítics els qui prenien la iniciativa. Iniciativa que no arribava mentre els vèiem ocupats en consolidar les seves posicions personals, fruir dels seus privilegis, assegurar els equilibris dels respectius partits i anar amb compte a no molestar a uns socis, confessats o inconfessables, de Madrid. Sempre amb arguments disfressats d’una planificació estratègica desconeguda, dient que ara no és el moment oportú, que s’estan fent grans i “invisibles” progressos i en definitiva abusant del “ara no toca” per no tractar tot allò que Catalunya necessita.
Tot plegat, mediocritat i provincianisme de la classe política, mentre l’economia catalana s’esforça per no perdre bufera en un entorn en el que hi ha més amenaces dins que fora i veu com els capitals s’instal·len en d’altres indrets amb més facilitats, infraestructures i amb més visió a llarg plaç.
Fa pocs dies en una capital de Castella, a Lleó concretament, em varen dir allò que més mal ens pot fer als catalans. “Con lo que había sido Catalunya, quien la ha visto i quien la ve”. Es referien, naturalment, a aquell motor que havia estat l’economia catalana i que s’està enlentint, mentre la classe política ens ofereix, setmana darrera setmana, un espectacle de teatret d’aficionats.
Abans, quan els nens enredaven massa, els pares, amb paciència, deien: Ha de durar gaire, això? La concentració de la societat civil per a tractar el tema de l’aeroport també és una manera de preguntar als polítics el mateix i exigir-los que, sense excuses, es posin a treballar pel país.
Un aeroport amb connexions amb tot el mon, un port que, a més de ser important en creuers turístics, sigui el primer del Mediterrani en moviment de mercaderies i unes xarxes ferroviàries que superant els traçats originals del segle XIX ens posin en contacte amb la resta de mercats europeus a gran velocitat.
Això vol dir futur per a Catalunya i la resta és política-ficció i miopia d’uns polítics que, en lloc d’estirar del país per anar endavant i construir el veritable progrés, esperen que els empenyin a fer la seva feina, com aquelles ballarines perugues que tenen por escènica i les han d’empènyer per fer-les sortir a l’escenari.
La concentració celebrada a Barcelona per a reclamar un aeroport intercontinental és un toc d’alerta a la classe política catalana. En aquest cas, tampoc han estat els polítics els que han pres la iniciativa i han liderat un procés clar i decidit per a obtenir del govern de l’Estat les inversions necessàries, arrossegant i envoltant-se d’aquesta societat civil que, mancada de lideratge de país, s’ha de reunir a banda per fer sentir la seva veu.
Tristament, com ja és habitual, se’ls han avançat, després d’esperar que fossin els polítics els qui prenien la iniciativa. Iniciativa que no arribava mentre els vèiem ocupats en consolidar les seves posicions personals, fruir dels seus privilegis, assegurar els equilibris dels respectius partits i anar amb compte a no molestar a uns socis, confessats o inconfessables, de Madrid. Sempre amb arguments disfressats d’una planificació estratègica desconeguda, dient que ara no és el moment oportú, que s’estan fent grans i “invisibles” progressos i en definitiva abusant del “ara no toca” per no tractar tot allò que Catalunya necessita.
Tot plegat, mediocritat i provincianisme de la classe política, mentre l’economia catalana s’esforça per no perdre bufera en un entorn en el que hi ha més amenaces dins que fora i veu com els capitals s’instal·len en d’altres indrets amb més facilitats, infraestructures i amb més visió a llarg plaç.
Fa pocs dies en una capital de Castella, a Lleó concretament, em varen dir allò que més mal ens pot fer als catalans. “Con lo que había sido Catalunya, quien la ha visto i quien la ve”. Es referien, naturalment, a aquell motor que havia estat l’economia catalana i que s’està enlentint, mentre la classe política ens ofereix, setmana darrera setmana, un espectacle de teatret d’aficionats.
Abans, quan els nens enredaven massa, els pares, amb paciència, deien: Ha de durar gaire, això? La concentració de la societat civil per a tractar el tema de l’aeroport també és una manera de preguntar als polítics el mateix i exigir-los que, sense excuses, es posin a treballar pel país.
25 de març 2007
De nacions i polítics
Deixant de banda les actituds antidemocràtiques de l'espanyolisme ultradretà basades en les mentides i en un discurs intolerant amb què vol espaordir els ciutadans; deixant de banda l'ús groller i fastigós que del dolor de tots aquells que han patit o pateixen la violència en fan els antics i nous feixistes; deixant de banda que l'únic objectiu que els mou no és, per cert, la pau sinó la consecució del poder polític sigui com sigui; deixant de banda tot això i ignorant-los des d'ara i per sempre perquè no hi ha cap raó per poder-los considerar com els nostres iguals, el cert és que la societat espanyola haurà de començar a digerir el fet que hi ha en marxa, encara que no ho sembli, un procés de pau la resolució del qual és molt possible que arribi a modificar l'organització territorial de l'Estat i les relacions dels diferents territoris amb l'administració central.
El protagonisme en aquest procés de pau li correspon a la societat basca. En efecte, menys aquells que he esmentat abans, totes les forces polítiques d’Euskadi (des de l'esquerra abertzale fins al nacionalisme moderat), les forces socials, les econòmiques i les culturals estan implicades en la consecució de la fi de la violència, en la construcció nacional de Euskal Herria, i en la recuperació dels valors de convivència, progrés i justícia.
Des que vaig viure alguns anys a Donostia conservo un respecte absolut per la lluita del poble basc pel seu alliberament. Les meves simpaties faran que no sigui massa objectiu, però puc dir amb tot el cor que admiro profundament a un poble que no es covard, que es planta davant dels enemics sense por, que d'una o d'altra manera ha sabut transmetre a tots el seus individus un fort sentiment de pertinença a una nació que vol ser lliure. Aquesta força, aquesta capacitat per fer pinya i enfrontar-se a la intolerància i centralisme estatal fan de la societat basca un exemple envejable. Potser es tracta d'un exemple farcit de dolor, fart de violències i venjances, però, al cap i a la fi, un mirall en què reflectir-se.
La societat basca es troba immersa en una dinàmica política apassionant: dóna passos de gegant pel seu futur com a nació (com son els indicis de debat sobre l'organització territorial d'Euskadi); resisteix a les pressions de tot tipus que rep des d’els sectors més propers a l'espanyolisme; intenta construir ponts de diàleg entre violents i demòcrates, etc. I a més, ho fa sense cedir cap quota de poder ni cap quota de control dels seus propis recursos.
Mentre a Euskadi passa això, aquí, a casa nostra, encara no sabem si tindrem una llei que reguli la nostra convivència, els nostres òrgans de poder, el finançament del nostre país... No sabem si a hores d'ara hi ha o no Estatut. Que tot sigui dit, pel que havia d'haver millor que no hi hagi. Aquí, ens estem mirant el melic, com sempre. No li plantem cara al "talante" del govern central, sinó que callem o pactem per allò de la governabilitat de l'Estat. Aquí, a casa nostra, el nou govern de la Generalitat ens va endormiscant poc a poc amb el seu soporífer tarannà per tal que el ciutadà es cansi i plegui. Perquè el que està passant aquí mereix això: plegar.
I ja que en aquest bloc portem alguns articles abusant dels símils cinematogràfics, permeteu-me un altre. En el món del cinema, la classe política basca protagonitzaria una bona pel·lícula, si més no una pel·lícula interessant, mentre que la classe política catalana no arribaria a superar un "casting" d'una de sèrie B. Dit d'una altra manera: en el món del circ, els polítics bascos farien de equilibristes, i els nostres d'il·lusionistes. O, en el pitjor dels casos, de pallassos.
El protagonisme en aquest procés de pau li correspon a la societat basca. En efecte, menys aquells que he esmentat abans, totes les forces polítiques d’Euskadi (des de l'esquerra abertzale fins al nacionalisme moderat), les forces socials, les econòmiques i les culturals estan implicades en la consecució de la fi de la violència, en la construcció nacional de Euskal Herria, i en la recuperació dels valors de convivència, progrés i justícia.
Des que vaig viure alguns anys a Donostia conservo un respecte absolut per la lluita del poble basc pel seu alliberament. Les meves simpaties faran que no sigui massa objectiu, però puc dir amb tot el cor que admiro profundament a un poble que no es covard, que es planta davant dels enemics sense por, que d'una o d'altra manera ha sabut transmetre a tots el seus individus un fort sentiment de pertinença a una nació que vol ser lliure. Aquesta força, aquesta capacitat per fer pinya i enfrontar-se a la intolerància i centralisme estatal fan de la societat basca un exemple envejable. Potser es tracta d'un exemple farcit de dolor, fart de violències i venjances, però, al cap i a la fi, un mirall en què reflectir-se.
La societat basca es troba immersa en una dinàmica política apassionant: dóna passos de gegant pel seu futur com a nació (com son els indicis de debat sobre l'organització territorial d'Euskadi); resisteix a les pressions de tot tipus que rep des d’els sectors més propers a l'espanyolisme; intenta construir ponts de diàleg entre violents i demòcrates, etc. I a més, ho fa sense cedir cap quota de poder ni cap quota de control dels seus propis recursos.
Mentre a Euskadi passa això, aquí, a casa nostra, encara no sabem si tindrem una llei que reguli la nostra convivència, els nostres òrgans de poder, el finançament del nostre país... No sabem si a hores d'ara hi ha o no Estatut. Que tot sigui dit, pel que havia d'haver millor que no hi hagi. Aquí, ens estem mirant el melic, com sempre. No li plantem cara al "talante" del govern central, sinó que callem o pactem per allò de la governabilitat de l'Estat. Aquí, a casa nostra, el nou govern de la Generalitat ens va endormiscant poc a poc amb el seu soporífer tarannà per tal que el ciutadà es cansi i plegui. Perquè el que està passant aquí mereix això: plegar.
I ja que en aquest bloc portem alguns articles abusant dels símils cinematogràfics, permeteu-me un altre. En el món del cinema, la classe política basca protagonitzaria una bona pel·lícula, si més no una pel·lícula interessant, mentre que la classe política catalana no arribaria a superar un "casting" d'una de sèrie B. Dit d'una altra manera: en el món del circ, els polítics bascos farien de equilibristes, i els nostres d'il·lusionistes. O, en el pitjor dels casos, de pallassos.
25 de febrer 2007
El silenci dels anyells
Shhh... “Silenci, si feu soroll la canalla s’esvera”.
Aquest podria ser l’eslògan de l’actual legislatura. És, fonamentalment, una legislatura silenciosa. Sembla que el silenci hagi estat elevat a la categoria de valor primigeni. El cert és que, després de la finalització sobtada, esquerdada i sorollosa de la legislatura anterior, s’agraeix que el govern treballi sense fer soroll. Però, és així? Quin és el preu d’aquest silenci?.
El treball quotidià de l’Administració ha de ser, naturalment, un treball efectiu i sense ensurts, però el país té qüestions compromeses a resoldre, que no son tributàries de la quotidianitat i que requereixen debat i acció. Permeteu-me fer una mica de soroll amb el següents exemples.
Primer exemple: Des del govern espanyol s’està avançant lentament, però implacable en l’estratègia de passar el ribot per les competències de Catalunya. A cada bugada hi perdem un llençol. L’increment d’hores en castellà a les escoles catalanes compromet la política lingüística, afecta a la supervivència de la nostra amenaçada llengua i s’interfereix en les competències en educació que fins ara eren plenes. Com a resposta, des de Catalunya, s’ha acceptat d’entrada i s’ha fet un tímid plantejament de desacord que, amb un recorregut de setmanes ha destil·lat una acció judicial. Tot molt tard i sense fer soroll en el sí d’aquest tripartit en el qual es sabut que les sensibilitats per la llengua no son homogènies.
Segon exemple: El fet identitari ha estat posat en segon, o en tercer terme, per tal de no aixecar cap llebre i, sobretot, per no fer soroll.
Tercer exemple: El nostre nou Estatut està a punt de ser bandejat en el Tribunal Constitucional. A Catalunya es mira cap una altra banda, no fos cas que semblés que algú es fa conscient de la gravetat d’aquest fet. Independentment de qui va votar-hi a favor o en contra, sembla que es prioritza el fet que, amb Estatut o sense, es mantinguin les cadires. Tant de silenci i de conservadorisme de cadires fa una mica de mala espina. El preu dels càrrecs és l’endarreriment del progrés autonòmic de Catalunya?
Quart exemple: La llei de dependència que retalla la capacitat de la Generalitat...
I, així, d’exemple en exemple, fins a la sacietat.
Tot fa pensar que es mira a una altra banda davant dels problemes importants i que, una vegada identificats tots els temes que poden ser polèmics i que poden enfrontar diferents sensibilitats, s’ha optat per a aplicar les matemàtiques. M’explicaré. S’aplica el mínim comú denominador, es a dir, tot gira al voltant d’aquell petit conjunt de coses en les que hi ha un acord i, per tant, unes probabilitats mínimes d’enfrontaments i de soroll. De la resta no se’n parla, independentment que es tracti de temes cabdals per el futur de Catalunya. Ara, segons els responsables del govern no és el moment de parlar-ne. Deu ser perquè no convé. Però, a qui no convé?
Aquest podria ser l’eslògan de l’actual legislatura. És, fonamentalment, una legislatura silenciosa. Sembla que el silenci hagi estat elevat a la categoria de valor primigeni. El cert és que, després de la finalització sobtada, esquerdada i sorollosa de la legislatura anterior, s’agraeix que el govern treballi sense fer soroll. Però, és així? Quin és el preu d’aquest silenci?.
El treball quotidià de l’Administració ha de ser, naturalment, un treball efectiu i sense ensurts, però el país té qüestions compromeses a resoldre, que no son tributàries de la quotidianitat i que requereixen debat i acció. Permeteu-me fer una mica de soroll amb el següents exemples.
Primer exemple: Des del govern espanyol s’està avançant lentament, però implacable en l’estratègia de passar el ribot per les competències de Catalunya. A cada bugada hi perdem un llençol. L’increment d’hores en castellà a les escoles catalanes compromet la política lingüística, afecta a la supervivència de la nostra amenaçada llengua i s’interfereix en les competències en educació que fins ara eren plenes. Com a resposta, des de Catalunya, s’ha acceptat d’entrada i s’ha fet un tímid plantejament de desacord que, amb un recorregut de setmanes ha destil·lat una acció judicial. Tot molt tard i sense fer soroll en el sí d’aquest tripartit en el qual es sabut que les sensibilitats per la llengua no son homogènies.
Segon exemple: El fet identitari ha estat posat en segon, o en tercer terme, per tal de no aixecar cap llebre i, sobretot, per no fer soroll.
Tercer exemple: El nostre nou Estatut està a punt de ser bandejat en el Tribunal Constitucional. A Catalunya es mira cap una altra banda, no fos cas que semblés que algú es fa conscient de la gravetat d’aquest fet. Independentment de qui va votar-hi a favor o en contra, sembla que es prioritza el fet que, amb Estatut o sense, es mantinguin les cadires. Tant de silenci i de conservadorisme de cadires fa una mica de mala espina. El preu dels càrrecs és l’endarreriment del progrés autonòmic de Catalunya?
Quart exemple: La llei de dependència que retalla la capacitat de la Generalitat...
I, així, d’exemple en exemple, fins a la sacietat.
Tot fa pensar que es mira a una altra banda davant dels problemes importants i que, una vegada identificats tots els temes que poden ser polèmics i que poden enfrontar diferents sensibilitats, s’ha optat per a aplicar les matemàtiques. M’explicaré. S’aplica el mínim comú denominador, es a dir, tot gira al voltant d’aquell petit conjunt de coses en les que hi ha un acord i, per tant, unes probabilitats mínimes d’enfrontaments i de soroll. De la resta no se’n parla, independentment que es tracti de temes cabdals per el futur de Catalunya. Ara, segons els responsables del govern no és el moment de parlar-ne. Deu ser perquè no convé. Però, a qui no convé?
Estem esdevenint un país d’anyells silenciosos i submisos? Segur que es pot argumentar que s’està treballant molt i en silenci. Caldrà veure-ho, però som lliures de sospitar que si per no fer, no fem ni soroll. Mentrestant, es van descapitalitzant els punts essencials que ens poden consolidar com a nació.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)